La ràdio, arma de propaganda

La ràdio va jugar un rol central en la guerra civil. El lector ha de fer l’esforç d’imaginar-se un món sense televisió, sense internet i sense xarxes socials. La ràdio era el gran mitjà de comunicació de masses que connectava amb totes les capes de la població, atès que no requeria una alfabetització. Nascuda amb la inauguració d’EAJ-1 Ràdio Barcelona el 14 de novembre de 1924, la radiodifusió ja estava consolidada a Espanya quan el general Franco va promoure l’aixecament de l’Exèrcit contra la República legítimament constituïda. En els gairebé 12 anys de vida que tenia el 18 de juliol de 1936, la ràdio ja havia tingut intenses experiències. Havia conegut la censura de la dictadura del general Primo de Rivera i havia donat la benvinguda a les llibertats amb l’adveniment de la República, proclamada el 14 d’Abril de 1931 des dels micròfons.

    A Catalunya, més que en cap altre lloc, la ràdio va madurar com a instrument de la política. Amb motiu dels fets d’Octubre del 1934, que van tenir el seu punt àlgid amb la proclamació de l’Estat Català feta el dia 6 des dels micròfons pel president Companys, es va mostrar tot el potencial de la ràdio per aconseguir la coordinació en situacions revolucionàries a falta d’altres instruments estructuradors.

    Amb tot, quan es produeix l’aixecament, tots els actors coneixien la importància de la ràdio. Franco n’era plenament conscient i el mateix 18 de juliol va utilitzar Radio Tenerife per dirigir-se «a tots els que sentiu el sant amor a Espanya» i demanar-los el seu suport contra el caos, l’anarquia, el marxisme, el separatisme i els agents estrangers o estrangeritzants, enunciant els elements sobre els quals s’articularia sistemàticament la propaganda del bàndol nacional.

En mans privades

Cal puntualitzar que la ràdio espanyola estava en mans de la iniciativa privada i no comptava amb un potent i centralitzat servei públic de radiodifusió. En conseqüència, qui controlava una de les grans emissores tenia l’oportunitat d’arribar pràcticament a tot el territori. Els insurrectes ho sabien i tenien com a prioritat el control de l’emissora de ràdio de cada espai que conquistaven. En el primer compàs de la insurrecció, la majoria de grans emissores van quedar en territori lleial a la República, però els facciosos van accedir al control de Radio Sevilla el mateix 18 de juliol i des d’allà van inundar l’èter espanyol amb les arengues del general Queipo de Llano, que es va convertir en estrella de la propaganda de guerra.

    L’ús de la ràdio va ser norma per als dos bàndols contendents. En el territori lleial a la República, moltes emissores van quedar sota el control del comitè de treballadors o amb altres fórmules i, malgrat posar els seus micròfons al servei de les autoritats legítimes, no responien de forma orgànica a una acció comunicativa dissenyada. En una primera fase, les emissores van donar la veu a les autoritats, però també als sindicats i a tots els grups polítics antifeixistes. Unión Radio Madrid es va convertir en punt de referència per a les informacions governamentals, però la programació estava oberta a tots els actors i des dels seus micròfons es va encunyar el mític eslògan «no passaran», en llavis de La Pasionaria. Aquesta llibertat d’accés, combinada amb la falta d’un discurs únic i pautat, es revelaria com un handicap en l’eficiència de l’ús de la ràdio com a instrument de guerra per part republicana.

    A Catalunya, el president Companys, després de l’experiència en els fets d’Octubre, va decretar l’apropiació per part de la Generalitat de les dues emissores barcelonines el 29 de juliol. Més tard revertirà la propietat mantenint-ne el control. Aquesta mesura no va eliminar del tot, però va suavitzar, la disbauxa informativa del bàndol republicà.

    En canvi, en el bàndol nacional l’ús de la ràdio responia a un pla predeterminat, consistent a posar sota control de l’Oficina de Premsa i Propaganda totes les emissores que anaven conquistant i crear Ràdio Nacional d’Espanya a Salamanca. Van formalitzar els comunicats de guerra com a peça clau de la propaganda, declamats per Fernando Fernández de Córdoba, destinats a donar moral als combatents i a la població afí i minar la moral de l’adversari en el front i l’ànim de la població civil. Van organitzar, des del minut zero, el Servei d’Escolta, que recollia sistemàticament tota la informació emesa per les emissores de la zona republicana, no únicament sobre el front, sinó sobre la vida quotidiana a la rereguarda, els enfrontaments polítics, les crítiques al Govern i les penúries de la població civil. 

Estil punxant

Queipo de Llano utilitzava aquestes informacions com dards i les usava per al seu discurs amb un estil punxant, obertament groller, facit d’insults a les autoritats republicanes, els rojos, els catalans... però d’una gran efectivitat, perquè es nodria d’informacions que li permetien jugar amb referències a la realitat que eren certes per a la població que l’escoltava des de les zones fidels a la República.

Notícies relacionades

Els primers dies del cop d'Estat del 1936, segons la premsa de l'època

La guerra lluny de la trinxera

    La ràdio va jugar un paper central per a la població civil, també com a eina d’informació pràctica sobre els subministraments, l’advertència sobre els bombardejos o per posar en contacte familiars que havien quedat separats. Tot plegat feia que tothom escoltés la ràdio de forma contínua fins al final de la guerra. L’últim part de guerra civil ressona encara al cap dels supervivents: «En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado». Amb ell s’obria un període de control ferri tant per a la ràdio com per a la ciutadania: la llarga nit de la dictadura.

    Es pot dir que la ràdio espanyola va ser la primera a experimentar amb la política de masses i amb el seu ús com a eina per a la propaganda política, abans que els nazis a Alemanya i els feixistes a Itàlia, desenvolupessin tot el seu potencial, a partir del 1933. Igualment, va ser el laboratori de l’ús com a arma de guerra que aconseguiria la perfecció en la segona guerra mundial.