Francesc Garriga: "'El club de la mitjanit' no serà ràdio en colors'

Francesc Garriga (Súria, 1983) és un dels protagonistes de la nova temporada que avui obre Televisió de Catalunya. El programa que dirigeix i presenta a Catalunya Ràdio, 'El club de la mitjanit' (23.00 hores), passa a ser un espai multicanal que s’emetrà, de forma simultània, a través d’Esport3, internet i ràdio. 

–Molts ulls, i moltes orelles, estaran posades aquesta nit en vostès. ¿N’és conscient, d’això?

–Sí. Sóc conscient que és un repte, però no estic inquiet. Tinc ganes de començar. És una cosa diferent, però hi tinc molta confiança.

–Vostè no havia fet mai tele. 

–No, havia participat en programes, però no n’havia dirigit mai cap. Per tant, és un repte doble. Recordo que m’ho van dir mentre dinava i em vaig quedar gairebé sense menjar. Una vegada assumit, vaig veure que era una oportunitat fantàstica per a la ràdio i la televisió, i per a tothom. 

–S’ha comentat que faran ràdio en colors. 

–No, el programa no serà ràdio en colors. Aquest és un concepte molt gràfic, però nosaltres farem continguts que funcionin en la ràdio i la televisió, i entenc que serem capaços que la gent que ens vegi a la tele vegi un programa de tele i que la gent que escolti la ràdio tingui la sensació que segueix el que ja seguia l’any passat. Hi haurà canvis, però ja n’hi  hauria hagut si haguéssim seguit a la ràdio. Aconseguirem casar les dues coses per adaptar-nos-hi bé.

–Fa la sensació que el projecte sorgeix, en part, pels problemes de pressupost de la

Corporació. Així s’estalvien un espai. 

–Sí, però abans hi havia dues hores de ràdio i una de tele, i ara hi haurà dues de ràdio i dues de tele, per aquest motiu per a la tele és un repte ampliar la seva programació. En cap moment ens ho hem plantejat com una qüestió econòmica. No hi ha hagut cap component del tipus «hem d’aconseguir tal meta econòmica». N’estem molt contents, perquè la casa està apostant molt fort. 

–¿No corren el risc de no fer bé ni una cosa ni l’altra?

–Crec que no. Al revés: la ràdio la sabem fer i aprendrem a fer televisió  amb els millors professionals. Hem d’aconseguir barrejar-ho. És evident que no és fàcil, però fa temps que hi estem treballant i ho estem pensant tot. Totes les preguntes que la gent es fa a casa ens les hem fet nosaltres, i fins i tot cent més. Aniran sorgint problemes, però trobarem solucions que funcionaran.

–¿Què passarà amb la immediatesa que proporcionen les ones? 

–Hem fet l’esforç d’intentar tenir tots els mitjans possibles per si passa alguna cosa… Si a la ràdio faríem una trucada telefònica, aquí podrem mantenir-ho. Evidentment, no és tan fàcil tenir una càmera a tot arreu com un telèfon, però ens serviran Skype, Facetime, les videotrucades... 

--¿Com superaran l’escull de no tenir imatges de la Lliga?

–La gent de la tele està molt conscienciada d’això. Com que jo vinc del món de la ràdio i no teníem imatges, ara no ho veig com un problema. Ja buscarem la fórmula. Però li diré una cosa: jo no puc emetre un vídeo de gols, perquè a qui escolti la ràdio no li quadrarà. És qüestió d’adaptar els recursos que tenim als dos mitjans.

–Compartiran col·laboradores, Marta Carreras i Sònia Oleart, amb Joaquim Maria Puyal. ¿Li ha agradata això al mestre? 

–En Puyal està encantat de la vida, perquè veu que la gent que està amb ell fa les coses bé. Ens ha donat alguns consells i idees i ens ha animat. Volem comptar amb els millors i en Puyal els té. 

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

–¿Què els va aconsellar?

–Ens va dir una cosa que ja hem posat en pràctica i que ha funcionat molt bé: que introduíssim objectes, que la paraula sola és buida per a la televisió, però que si a la imatge li aportes un objecte dóna molta vida al plató.