Rosa López: "Tots hem necessitat no un, sinó mil psicòlegs"

Rosa López, la guanyadora de la primera edició d’Operación Triunfo, s’ha retrobat amb els seus excompanys en tres documentals especials (diumenge, 22.05 hores) que  TVE-1 ofereix abans del macroconcert del 31 d’octubre al Palau Sant Jordi.

–¿Què està sentint amb el retrobament amb els seus companys?

–No ho puc explicar amb paraules. Encara no ens ho creiem, que estigui passant tot això, ni que la vida ens doni una oportunitat per poder donar les gràcies a la gent. No som nosaltres sols, sinó que és una cosa que compartim amb el públic. Tenim ganes que arribi el moment de pujar a l’escenari el dia 31 per viure el concert.

–¿Però quines sensacions tenen?

–Sentim coses semblants a les de fa 15 anys. Ens ho prenem amb més tranquil·litat, però no per això amb menys nervis perquè respectem molt el públic. És una cosa molt especial per a nosaltres, perquè el que ens uneix és un creixement personal i artístic.

–¿No li ha passat pel cap a cap de vostès en aquests 15 anys tornar-se a ajuntar?

–Nosaltres ens moríem de ganes que això passés en algun moment. Però ningú ha tingut prou nassos de provocar-ho i tirar-ho endavant. Suposa una gran esforç econòmic i personal per a un únic concert. És atroç l’esforç que ha fet Tinet Rubira (productora Gestmusic) per fer-ho realitat. Aquí no hi tenen res a veure els diners o la publicitat. 

–¿Com porten vostès el que uns hagin triomfat més que altres? ¿Ha notat gelosia o enveja? 

–Nosaltres estimem la nostra professió i tant ens és estar en el número 1 o en el 20, sempre que estiguem contents i ens sentim feliços amb el que estem fent.

–¿Què ha sentit al veure les primeres imatges del documental? 

–Cadascú ho va viure d’una manera. Jo no vull parlar més del compte perquè em fa la sensació que la gent pot creure que m’he quedat en el passat. No vull plorar ni recuperar sensacions d’abans perquè no vull que la gent pensi que no he evolucionat. Però he de confessar que aquest retrocés en el temps fa sortir de mi aquella Rosa de fa 15 anys. Torno a sentir-la a dins. 

–¿Què en queda d’aquella Rosa?

–Doncs l’essència. Vas creixent i el fons és el mateix.

–¿Però ha canviat gaire? 

–Són només 15 anys. No hi pot haver gaires canvis en aquest temps. Però m’han passat moltes coses i he hagut d’aprendre i desaprendre molt a la velocitat de la llum per posar-me al nivell d’una persona normal i d’un artista normal.

–¿La va afectar a vostè més que als altres l’èxit?

–Cadascú ho va viure d’una manera diferent. Em fa molta ràbia haver patit tant per coses que eren meravelloses. Animo totes aquelles persones que tenen l’autoestima baixa perquè llegeixin i facin esport. Són coses superficials que he hagut d’acoblar en la meva vida, però que han sigut el complement perfecte perquè els valors que em van inculcar els meus pares es facin una pilota perfecta.

–¿Per què va necessitar un psicòleg?

–És clar. De cara a la premsa vols que tot sigui meravellós, però per descomptat que vaig anar al psicòleg. Jo i tots hem necessitat no un sinó mil psicòlegs.

–¿Ha descobert coses que no sabia dels seus companys?

–Els artistes vivim contínuament tapant pors perquè ha de ser tot perfecte. Arriba un punt ques’ha de buscar un equilibri i que no es perdi la naturalitat. Aquesta és realment la feina. Cada vegada ens coneixem més i ens estimem més. Som una pinya i ens estimem amb els nostres defectes i les nostres virtuts. 

–¿Per què ha dit que s’hauria quedat a viure a l’Acadèmia?

–Jo em sentia feliç allà perquè estava dedicada de ple a cultivar-me i tenir hàbits de vida per a la meva veu, la meva salut, la meva cultura… Era increïble. A hores d’ara, això ho faig. Però la diferència és que he d’agafar el cotxe per anar a cada cosa. Per això m’hauria quedat a viure allà tota la vida. 

Notícies relacionades

Els 'triunfitos' tornen a cantar junts

'OT: El reencuentro': esgotades les entrades per al concert del Sant Jordi

–¿No té el rau-rau de la maternitat?

–Tinc 35 anys. No dic jo que no  m’hagi passat pel cap, però que no vull (riu).