Cecilia Freire: "'Velvet' se n'ha d'anar per la porta gran"

A l’actriu Cecilia Freire (Madrid, 1978) li ha caigut molta feina en la sèrie d’Antena 3 'Velvet' al protagonitzar una de les trames més dramàtiques d'aqueta temporada. Però l’esforç ha tingut recompensa, ja que fa poc va visitar Barcelona per recollir el premi Ondas a la Millor Intèrpret de Ficció Femenina.

–¿Per què creu que li han concedit un premi Ondas?

–Quan em van donar el premi, s’havien emès pocs capítols de la sèrie, de manera que acabo de saber ben bé què han vist en mi. Em fa cosa dir-ho. Potser hi van veure alguna cosa diferent. Però estic molt agraïda.

–¿Ja li ha trobat algun lloc al cavallet alat?

–No he pensat on el posaré. ¡Quin horror! ¡Quin exercici de vanitat i de narcisisme! Me l’he emportat a casa amb tot l’amor del món. Ja li trobaré algun lloc perquè estigui amb tots els altres. Però no tinc un pedestal amb espelmes.

–En aquest cas, ¿per a què serveixen els premis?

–Serveixen per dir que continuaràs lluitant.

–Ara que el personatge de Rita havia agafat molta volada, ¿no li sap greu que 'Velvet' s’acabi?

–Les coses s’han d’acabar quan van bé, per anar-te’n per la porta gran i amb el cap ben alt i poder dir: «Que bé que aquesta història hagi arribat a tanta gent». Ens arriben missatges de tot arreu, fins i tot de Llatinoamèrica i els Estats Units. Ha sigut una passada.

–¿Quin és el sentiment general sobre aquest final?

–Ens fa molta pena, perquè passes moltes hores en un polígon industrial deixat de la mà de Déu i els companys es converteixen en els teus confidents i els teus terapeutes. Al final, els he vist més que a la meva família i es converteixen en una segona família.

–¿Pot explicar alguna cosa del capítol final?

–Serà apoteòsic, amb una mica de tot, com en la vida.

–¿En quin registre se sent més còmoda: la comèdia o el drama?

–És que no es tracta de triar, perquè la vida és tragicòmica. Limitar-me jo mateixa com a actriu seria un error, crec que s’ha de fer molt seriosament la comèdia i agilitzar el drama.

–¿Què s’emportarà de Rita?

–El cor, l’enteresa, la generositat i com és de lleial i d’apassionada.

–Li ha tocat posar-se en una trama molt actual, el càncer de mama, que afecta moltes dones. ¿Què opina sobre el fet que les ficcions incloguin realitats crues?

–Està bé, perquè forma part de la vida que tenim. Sempre em sembla positiu visibilitzar les coses i posar-les a sobre de la taula: amagar el que no volem veure a sota de l’alfombra no m’ha semblat mai una teràpia constructiva.

–¿Enyorarà la tele o té ja algun projecte en estudi?

–Ja ho veurem. S’ha d’alimentar el dubte. El misteri és positiu.

–En aquest sentit, el premi la podria ajudar...

–A nivell personal és un cop a l’esquena. Hi deu haver alguna cosa que estic fent bé. He de tenir confiança i seguir el meu camí. M’he dedicat a la professió com una formiga treballadora, sense grans titulars i intentant conservar la meva vida personal a l’ombra. Vull seguir així: que existeixin els meus personatges i no existeixi jo.

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

–Si ara es trobés amb un productor cara a cara, ¿què li demanaria?

–Que tingui imaginació, perquè se’n recorden de tu quan hi ha un personatge semblant al que has fet. Intentem ser actors tridimensionals per modelar-nos al paper. ¡Quina mandra la repetició!