Mònica López: "Hem aconseguit que la gent parli d'isòbares"

Pertany a la generació que es va atrevir a explicar el temps amb conceptes de meteorologia que en principi xocaven i que han acabat formant part de les tertúlies de bar i les converses d’ascensor. Perquè a Mònica López (la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1975), una llicenciada en Física de la Terra i el Cosmos que va fer els seus primers passos com a noia del temps a TV-3, el que més feliç la fa és que un mestre d’escola li digui que recomana als seus alumnes veure el seu espai per aprendre Geografia i ciència. El premi Ondas a la millor presentadora també ha contribuït a aquesta felicitat.

–Li donen un premi Ondas i no s’ho creu.

–És que, en certa manera, encara que s’hagi encarnat en mi, l’Ondas era una forma de reconèixer una generació d’homes i dones del temps a Espanya. Perquè, encara que el del temps és un espai petitó, està a totes les televisions: a les nacionals, a les autonòmiques, a les públiques, a les privades… Pot ser més llarg, més curt… Hi ha moltíssimes televisions autonòmiques a Espanya que hi dediquen 10 minuts també. A TVE no som els únics.

–¿I què caracteritza aquesta generació?

–Que hem deixat enrere la forma més llunyana, més seriosa, d’explicar el temps. Hem intentat fer-ho de manera que el teleespectador ho entengui. Més senzilla. I per això ens hem atrevit a explicar coses difícils. Quan vam començar, parlàvem del mapa de 500 hectopascals i el cap ens deia: «¿Què és això dels hectopascals?». No obstant, ara, jo he sentit en un bar dos senyors, menjant-se el seu bocata, parlant que les isòbares estaven molt juntes. Hem aconseguit ensenyar coses, donar informació.

–Això deu ser molt satisfactori...

–Sí, però el que més m’omple és sortir al carrer i que et digui un mestre d’escola: «Recomano als meus alumnes que vegin el temps per aprendre Geografia, perquè s’interessin per la ciència...». Perquè el que realment ens agrada és poder fer arribar a la gent una miqueta de ciència. Aconseguir que la màgia que té entri a casa seva. A més a més, comptem amb una finestra privilegiada, en un horari previ al prime time. Poder aprofitar això és per a mi la cosa més important.

–Tant com ho és ser molt didàctics.

–Sí, de fet la voluntat és aquesta: la d’explicar. L’objectiu de la tele pública és informar, formar i entretenir. I això és el que fem: intentem informar; formar a la vegada que informem, explicant el perquè, i que el format sigui entretingut per al teleespectador. No serveix de res que facis una cosa perfecta, d’una forma molt especial, si al final no et veu ningú. És important, per tant, que en certa manera entretinguis el teleespectador mentre l’estàs informant i formant.

–Però aquest estil nou al principi devia xocar.

–La veritat és que no va ser difícil. Al principi n’hi havia que hi eren reticents, però va funcionar de seguida. Perquè tractar el teleespectador com un ésser intel·ligent que vol saber, que vol conèixer, és la clau de l’èxit. Jo això ho tinc claríssim.

–L’espai només dura uns minuts, però hi deu haver molta feina al darrere...

–Ara, a TVE som un equip de sis persones i tots treballem les mateixes hores que qualsevol treballador. No tenim gaire temps per parar. Perquè tot el que ensenyem ho fem nosaltres: mirem les fotos, les obrim amb un programa d’edició, les enganxem… És com en un informatiu, en què hi ha reporters, càmeres... Nosaltres ens encarreguem de tot el que ens pertany.

–Els seus inicis van ser a TV-3. ¿Entra en els seus plans tornar-hi algun dia?

–Jo estic bé on sóc, a TVE-1, però no em tanco a cap possibilitat. Perquè la vida dóna moltes voltes.

–I quan no està treballant, ¿no pot evitar mirar el temps? [Riu]

–No, la veritat és que sóc molt poc usuària de mi mateixa. Quan no estic treballant, intento desconnectar. I després passa que dissabte em pregunten si plourà l’endemà i els dic: «I jo què sé, ¡si avui és dissabte!».

–Quan va començar a TV-3, va impactar pel seu estil d’explicar i també pel seu vestuari. ¿Era conscient d’això últim?

–La veritat és que m’atrevia amb bastantes coses. I m’hi segueixo atrevint...

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

–Amb un Ondas a la millor presentadora a la prestatgeria, ¿es planteja atrevir-se amb altres formats?

–És que jo sóc física… No sé si en sabria [riu].