Francesc Garrido: "Fer un personatge ambigu, com aquest, és divertit i excitant"

Collita del 69, Francesc Garrido és un actor ben conegut en teatre i cinema. En televisió ha participat en sèries com Gran Reserva, El tiempo entre costuras i Isabel. Ara té la seva gran oportunitat al protagonitzar la sèrie Sé quién eres (els dilluns, a Tele 5). Hi interpreta l’advocat amnèsic Juan Elías, acusat de la desaparició d’una noia.

–Perdoni la broma, però a aquestes alçades de la sèrie, ¿sap qui és?

–No. No en tinc ni p… idea [riu].

 

–Vostè va entrar a la sèrie perquè Lluís Homar finalment no va ser contractat. ¿Com l’hi van proposar?

–Com sempre t’arriben aquestes històries. Algú et truca per telèfon i et diu que els de Tele 5 t’han proposat per a aquesta sèrie. ¿Vens a fer el càsting? Són set o vuit actors. Doncs és clar, ¡com vols que no vingui! Soc actor. M’agrada treballar. Els papers venen sense saber per què. Els fas bé i la cosa no funciona. Els fas malament i tens èxit…

–¿Havia interpretat abans un personatge amb aquesta dualitat?

–No. I és divertit. I excitant. Per l’ambigüitat, per la contradicció, per la veritat i la mentida, per les dues cares, per Pau Freixas [el creador de la sèrie], que et porta una vegada i una altra a un lloc d’inestabilitat, de falta de confort i poca comoditat. I això per a un actor és genial, sempre que et vulgui el director. No estar còmode, és un bon lloc per treballar.

–¿Com ha treballat el personatge d’aquest advocat amnèsic?

–Un sempre fa les seves indagacions. Tinc alguns col·legues advocats i ja vaig treballar un paper així per a Mar adentro, així que he recorregut al mateix amic per preguntar-li com anava el tema. Però la cosa és anar més enllà, perquè un personatge així està molt ficcionat. ¿Com el fas? L’estudies, el fas i obtens un resultat.

–Evidentment, el seu paper té alguna cosa d’antiheroi…

–Absolutament. Últimament tots els protagonistes són antiherois. És com si haguéssim decidit que el que és dolent és el que es interessant. La foscor, la dualitat, és interessant… perquè tots ells tenen raons i necessitats per tirar endavant. Un tipus sense memòria que lluita per saber qui és i per recordar la seva vida alhora que s’enfronta a cada un dels altres personatges que té al davant i ha de reconstruir la seva pròpia veritat, el seu dia a dia, és un antiheroi.

–Però el seu personatge sap si és culpable o no; juga amb avantatge…

–Aquesta és la gràcia del personatge. Que davant l’opinió pública de la ficció, ell ja ha utilitzat diverses vegades l’excusa de l’amnèsia en uns quants casos que ha defensat com a advocat. És clar que ell sap la veritat, però defensa que està amnèsic. I ningú el creu. En els primers capítols ningú sabia res. Fins al capítol cinquè o sisè no se sabrà alguna cosa del que passa.

–¿Potser és excitant perquè és un paper de protagonista?

–No, no. Tots els papers són excitants. Per a mi ho han sigut sempre. Quan he fet papers menors i quan he fet un protagonista en alguna pel·lícula o en teatre. A mi encara m’excita jugar al rotllo aquest d’agafar el personatge que t’ha caigut i pensar com te’l muntes, com li dones vida.

–¿Creu que aquest treball que fa li pot obrir més portes, sobretot a la televisió? 

–Jo no em crec res, de veritat. Ni la televisió ni els èxits. Però és clar que una sèrie com aquesta, si funciona, et col·loca a un nivell de més popularitat, de possibles treballs. Però jo només crec en la feina, a anar a rodar al matí, discutir si una escena va per aquí o per allà. Això m’apassiona, m’agrada… Tota la resta jo no la controlo. M’agrada estar amb aquest equip, en un projecte que em venia de gust i que serà molt important en les nostres vides.

–Parlant de vostè, Blanca Portillo li ha deixat anar uns quants piropos. ¿Com ha sigut treballar amb ella?

–Les escenes que hem compartit han sigut una flipada, meravelloses. Però la Blanca no és només bona actriu, sinó que m’agrada la seva personalitat, és una persona increïble i molt generosa. A mi m’ha ajudat com a actor i després, a fora. Jo crec que la interpretació es basa en la generositat. L’egoisme en la interpretació, com tot en la vida, no serveix per a res.

Notícies relacionades

Aida Folch: "No havia tingut mai abans una exigència tan gran com a 'Sé quién eres'"

Francesc, Jesús i Bob Dylan

–¿L’ha influenciat el Harrison Ford a A propòsit d’Henry

–M’han parlat d’aquest personatge, però no. El meu únic referent és Robert Mitchum. És el millor.