Pau Freixas: "La meva referència com a nivell de qualitat són les grans sèries dels EUA"

El seu nom és al darrere de l’entranyable film Héroes; de l’emotiva Polseres vermelles; de la comèdia romàntica Cites i de la intriga Sé quién eres (SQE), que ara triomfaa Tele 5. És Pau Freixas, guionista, director i productor. Al seu perfil de Twitter només hi apareix una paraula: showrunner.

–Defineixi aquesta paraula, sisplau.

–És el càrrecamb el qual  més m’identifico ara. La persona que es responsabilitza del resultat final creatiu d’una sèrie: guió, preproducció, rodatge, muntatge i entrega del producte.  I no sols això, sinó de la relació amb la cadena i  de la cosa econòmica, com un productor executiu. 

–¿I què li agrada més?

--A mi m’agrada escriure i inervenir en l’última versió del guió. Hi ha showrunners que només són guionistes i productors executius, però a mi, a més, m’agrada dirigir per marcar el to de la sèrie, i també ser al muntatge final.

–¿D’on li ve l’afició?

-- De petit, potser com a mecanisme de fugida. Al col·legi jo era el típic noi que suspenia, i vaig haver de repetir setè d’EGB. Era l’època en què els meus pares s’havien separat i m’empassava totes les pel·lícules que podia. Una monitora del cau em va dir: «I tu, quan siguis gran, ¿per què no dirigeixes pel·lícules?». Em vaig agafar a la idea i la vaig convertir en el meu mantra: «Seré director de cine».

–Després d’algun curtmetratge i una primera pel·lícula, va fer una sèrie per a Francesc Bellmunt.

–Sí. Àngels i Sants, que vista ara, té milions d’errors, però va ser un gran aprenentatge. A l’equip de guionistes hi érem Ivan Mercadé, Hèctor Claramunt, Marc Creuet i jo mateix, que ni m’havia plantejat fer televisió. Va ser l’Hèctor qui em va suggerir 24, la sèrie de Kiefer Sutherland, i m’hi vaig enganxar. Vaig pensar que les sèries podien molar molt: explicar com en una pel·li, però desenvolupant els personatges al llarg de més temps. 

–¿Quines diferències hi veu entre crear ficció per al cine i per a la tele?

–Com a motor personal, d’autoria, no hi hauria d’haver cap diferencia. A nivell de procés, és com comparar els 100 metres llisos amb una marató. Una sèrie espanyola té 70o 80 minuts per capítol, multiplicats per tants episodis. Imagina’t la quantitat de pàgines que s’han d’escriure, produir, rodar i interpretar. I a un nivell que ha de ser el de referència.

–¿A què es refereix?

–Que la meva referència són les sèries dels EUA tipus True detective, House of cards, The good wife, Perdidos… Jo vull fer aquest tipus de ficció, amb aquesta qualitat. I això és complicat, donada la quantitat de material que tens i la velocitat amb què has de rodar. 

–¿SQE és la sèrie més personal?

--Sí. És que hi va haver un moment en la meva vida en què em vaig adonar que el procés creatiu que desenvolupava no era real. Va ser amb Cámara oscura, una mena de pel·li de terror per a adolescents molt tota. Allò no era el que volia fer. Aquest ofici serveix per explicar alguna cosa pròpia, projectar les teves pors, desitjos, somnis o paranoies de manera conscient i, de vegades, inconscient. 

–I va tenir una aturada reflexiva…

–Vaig estar un parell d’anys buscant què em venia de gust explicar i vaig pensar en la nostàlgia de la infància. I vaig fer Héroes. En aquell temps va morir un amic meu de la infantesa i vaig reescriure el guió original d’Albert Espinosa per poder parlar del companyerisme i l’amistat com a mecanismes de defensa davant els problemes del món adult; la separació dels pares; el col·legi al qual no m’adaptava; els estius com a espai de llibertat... i aquell final, associat a la pèrdua i la mort en la infància.

–I va arribar Polseres vermelles, i l’èxit. ¿Hi haurà tercera temporada?

--Quan es va acabar la segona, jo tenia claríssim que la sèrie s’havia acabat allà. No hi havia res més a expliocar. Tothom volia fer la tercera temporada, i s’hauria venut. Però per aquell motor intern vaig dir que s’havia d’acabar allà. I el final és bo, el que ha de ser. 

–Recordo que va estar malalt...

–A l’acabar Polseres, vaig quedar fet pols amb un problema als ronyons i vaig estar ingressat un mes. Vaig arribar a pensar que m’havien de fer un trasplantament, i vaig trigar a recuperar-me. 

–¿Ja està recuperat?

–Sí, sí. Quan vaig sortir d’allà, va sorgir la idea inicial de SQE. Vaig anar a veure Carlos Fernández, el cap de la productora Filmax, i li vaig proposar que ens financés un any de feina a quatre guionistes, perquè veia factible vendre la sèrie a alguna cadena i recuperar els diners invertits aquell any. Hi va estar d’acord i vam fer la sèrie. Un luxe, ja que a la tele costa molt tenir aquests temps.

–Entremig, van gravar Cites...

--Mentre escrivíem SQE, va sortir l’oportunitat de presentar una sèrie a TV-3 i l’Ivan va tenir la idea de fer una adaptació de la producció britànica Dates. En vam demanar els drets i la vam rodar, tot i que en realitat té poc o res a veure amb l’original. 

–Van rodar SQE en dues tandes. ¿Seran dues temporades?

–És una única sèrie de 16 capítols, que vam rodar en dues vegades per necessitats de producció, però s’emetran seguits. Va ser un tema objecte de negociació, que Paolo Vasile va acceptar. Inicialment, Tele 5 volia emetre al setembre, però va acceptar començar al gener.  I de fet hem acabat de rodar el final fa 15 dies.

–¿No hi haurà segona temporada?

–És que la història d’un tipus amnèsic i d’una noia desapareguda ha de tenir un final. 

–Hi ha qui ha comparat la seva sèrie amb Twin Peaks...

--És el millor elogi que ens podien fer. Buscàvem generar en l’espectador la necessitat de saber què va passar amb Ana Saura, com qui va matar Laura Palmer. Però la necessitat de resoldre aquest puzle no pot ser infinita. Ha de tenir un final.

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

–¿Què em diu d’Eva Santolaria, la seva parella en la vida real?

–Ella és molt important per a mi. Ivan Mercadé és el guionista amb qui treballo des de fa anys, però, a nivell personal i íntim, a qui li deixo llegir els guions i és un filtre, és ella. Té un criteri espectacular. M’ha ajudat tant que ni t’ho explico, des de Héroes. M’ha acompanyat sempre. Jo no seria ni la meitat del que soc sense l’Eva. Això ho tinc claríssim. Hi va haver un moment en què ella em deia que li agradaria fer una sèrie d’advocats que, en la seva fantasia, era sobre la noblesa de la professió, la veritat, la justícia... I es troba amb SQE, que no parla d’això, perquè aquí hi ha moltes capes fosques. Però, després, quan va captar la meva idea, li va encantar el seu personatge.