Isabel Gemio: "Em sento molt jove per jubilar-me"

Isabel Gemio (Alburquerque, Badajoz) fa avui 57 anys. Fa només uns dies s’acomiadava dels oients després de 14 temporades al capdavant de Te doy mi palabra. Ha arribat a un acord amb Atresmedia per deixar la cadena, precisament quan acaba de rebre un premi Ondas a tota la seva trajectòria professional. Ara afronta el nou any amb ganes i amb el vertigen que suposa haver de readaptar-se professionalment.

–Després de 14 anys amb Te doy mi palabra 

–De vida contemplativa, res de res. No m’importaria, però de moment no, tinc moltes coses a fer. Em sento molt jove per jubilar-me, no sé fer res més a la vida… Evidentment espero projectes, mantinc converses, tinc idees, tinc ganes de fer coses. El primer serà un documental sobre malalties estranyes, amb què estic molt implicada [el seu fill gran, de 21 anys, pateix distròfia muscular de Duchenne] i no pararé, això és evident. És un canvi radical en la meva vida i això fa vertigen. És incertesa,  però també esperança, il·lusió pel futur. És readaptar-se, reiniciar la teva ment, com tants altres espanyols. Professionalment hi ha milions de persones que, amb més de 50 anys, han de reiniciar la seva vida professional. I jo també, no soc la primera ni l’última…

–¿Es planteja tornar a la televisió o vol quedar-se a la ràdio?

–En els dos mitjans em sento com peix a l’aigua, i no sé fer una altra cosa. Tant me fa, m’agraden tots dos molt. La tele té aquella dimensió tan extraordinària de tanta audiència, i jo a més a més he tingut també molta sort amb programes de molta audiència. I la ràdio ha tret de mi un perfil menys conegut, és un mitjà més personal i he pogut mostrar un perfil més periodístic, i a més amb aquest compromís social que he volgut plasmar en aquests anys de la meva vida...

–En qualsevol cas, sí que li agradaria mantenir el compromís. 

–M’encantaria seguir donant veu a la gent que no té veu als programes generalistes. I encara que no pugui des d’un mitjà de comunicació, ho seguiré fent. Perquè això si que ho sé, jo ja sé el que seguiré fent la resta de la meva vida, a part de cuidar els meus fills. Seguiré fent tot el que pugui pels altres, això ho tinc molt clar.

–¿Com se sent per aquest final? 

–Ja ho he explicat, no ho he deixat per voluntat pròpia. Simplement, no m’han prorrogat el contracte, i no passa res. Estic molt agraïda a Onda Cero per haver-me permès fer un programa tan bonic, tan enganxat a la gent, amb el meu compromís social, que és el que em demana el cos i la ment. I aquest temps he pogut fer un programa del qual estic molt orgullosa i agraïda, que m’ha donat molta felicitat.

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

–Es va acomiadar dels oients amb un premi Ondas sota el braç. 

–El vaig rebre amb molt d’agraïment i il·lusió, a qui no li agrada un premi, i a més a tota una trajectòria. Imagina’t, una noia d’Extremadura, d’un poble de Badajoz... Mai vaig somiar amb aquesta trajectòria i amb tant d’èxit. Jo només pretenia fer Psicologia o Filosofia, ser una noia independent econòmicament per no dependre de ningú, i he aconseguit molt més del que mai hauria imaginat. Estic molt agraïda perquè a més arriba en un moment tan especial de la meva vida.  Porto una tovor a sobre... No és veritat la fama de dura, però les fames no depenen d’una mateixa. Jo soc tal qual, transparent, no sé fingir, el que no m’agrada... doncs se’m nota, i el que m’agrada, se’m nota moltíssim. I ara estic en una etapa molt emotiva. Els meus fills [que la van acompanyar a Sevilla] em diuen que no plori, però em surt. I no m’importa, el públic m’ha permès que se’m vegi com soc, amb els meus defectes. M’han acceptat com soc, i a aquestes altures no sé si canviaré.