David Beriain: «A 'Clandestino' no jutgem, mostrem i expliquem»

Segrestos a Veneçuela, la ‘Baby Camorra’, la màfia albanesa, el tràfic d’armes i el narcotràfic són els perillós submons als quals viatja en aquesta ocasió el prestigiós reporter David Beriain (Artajona, 1977), i que des d’aquest dimecres, 21 de novembre, ofereix la cadena en obert DMax en el ja conegut programa ‘Clandestino’ (22.30 hores). Són sis entregues en les quals el periodista navarrès torna a jugar-se la vida per la seva passió pel periodisme per mostrar, amb honestedat i professionalitat, una realitat tan dura com inaccessible per a la majoria.

Nou entregues amb sis històries perilloses. A aquest pas, es quedarà sense material...

‘Clandestino’ va de conflictes en general i finalitzarà el dia que la gent deixi de veure’l, perquè desgracidament de conflictes n’hi ha molts.

Però ha de ser molt difícil infiltrar-se en aquests mons tan tancats.

No m’agrada que es defineixi el que fem amb el terme infiltrat, perquè fa la sensació d’anar d’amagat, i en tot el que faig sempre intento evitar la càmera oculta. És una norma: mai vaig amb cartes amagades davant qui vull filmar. Per això, prefereixo parlar d’immersió. És important el matís, ja que jo no busco fer periodisme a través de l’engany. Tots els que apareixen en els meus treballs saben que no utilitzo càmera oculta. Provem d’entrar en aquests món i mostrar amb la claredat més gran possible com són i explicar-ho sense embuts. No tinc res en contra de qui utilitza la càmera oculta, però a mi em sembla que és un engany.

Bé, doncs llavors, ¿és difícil aconseguir aquesta immersió?

No és gens fàcil entrar en aquests mons. Aquests reportatges tenen una immensa feina que no es veu, que és precisament el contactar amb aquestes persones i aquests submons. És una tasca immensa que fan els nostres productors locals, que són els que són més a prop d’aquests universos. Però el període d’‘immersió’ és el pitjor d’aquesta feina. Recordo que a Colòmbia vam estar tancats tres mesos esperant que arribés un contacte per infiltrar-nos en un càrtel de la droga. Allò no va sortir, però sí altres temes igualment interessants.

¿I quin és el secret per aconseguir-ho?

La base per aconseguir-ho és que existeixi una confiança. També té molt a veure amb l’honestedat amb què treballes. No és que existeixi un codi ètic amb el que vols filmar, sinó més aviat un acord en què assegures que es mantindrà la seva identitat en l’anonimat. I no és tant perquè tu et juguis la vida si no ho compleixes, sinó perquè estàs posant en perill qui ha aconseguit que tu estiguis entrevistant una persona perillosa que has assegurat no descobrir. Venen a dir-te: “Això no és un joc, i mataré qui t’ha portat fins a mi”.

Potser no hi ha un codi ètic amb aquestes persones, però sembla que vostè sí que té unes normes molt estrictes de treball.

Tinc tres regles: no mentir mai a qui es filma, som honestos. No robem plans, és a dir, ningú que no vulgui serà gravat. I finalment que tots els que participen en el procés d’elaboració del reportatge han de ser capaços de visionar-lo al costat dels protagonistes que han filmat. És una demostració que no has sigut injust en el tracte. Complir aquestes regles ens ha permès tornar a llocs en els quals ja havíem estat amb més facilitat. Insisteixo, no jutgem ningú i intentem fer la nostra feina amb l’honestedat més gran.

Però aquesta honestedat amb delinqüents pot portar-lo a ser testimoni d’actes criminals.

Sí, pot donar-se el cas que siguem testimonis d’un crim, però mai tenim coneixement previ de què passarà. I només expliquem en la mesura del que hem pogut veure. Jo no tindria cap problema a explicar a la policia el que es veu en els meus reportatges, però no facilitaré paradors o identitats dels que apareixen en pantalla. I això ho faig per preservar l’essència del nostre ofici. ¿He de pagar-ne les conseqüències? Doncs m’hi atindré. De totes maneres he de dir que hem treballat en països amb situacions polítiques i socials molt difícils, però curiosament és on hem trobat un respecte més gran envers la feina de la premsa.

¿Quins han sigut els moments més espinosos en aquesta entrega de ‘Clandestino’?

Hems viscut moments molt impactants i difícils de gravar, que m’hagués agradat no haver viscut mai. Com va ser-ho ser testimoni de com un grup de segrestadors a Veneçuela va raptar una persona i vam gravar com telefonaven a la família per demanar el rescat. Va ser terrible. I resulta que alguns dels segrestadors són policies veneçolans en actiu, que ho fan per sobreviure, ja que cobren al voltant d’un euro al mes... Insisteixo, no jutgem, mostrem i expliquem.

¿Quant temps ha estat treballant en aquesta entrega de ‘Clandestino’?

Per fer aquests últims sis reportatges hem tardat tot un any. Però no són dos mesos per reportatge, sinó que cada un ha necessitat un any de producció, ja que es treballa en paral·lel. Per poder fer-ho es necessita un gran equip i pressupost. Ara som unes 25 persones, i el pressupost no puc dir-lo perquè és un tema intern, però sí que puc assegurar que és alt. Cal tenir en compte que ‘Clandestinos’ no és un programa per a un petit canal de TDT d’Espanya, sinó que és una producció internacional del canal més gran del món, Discovery, que l’emet en 50 o 60 països i que té audiències milionàries a tot Llatinoamèrica i també a Itàlia.

¿Potser també el seu èxit estigui en el fet que és un programa molt poc habitual?

Existeixen molts professionals que fan el que jo faig, i alguns són molt bons, però jo he tingut la sort que una gran empresa de televisió ha cregut en el meu treball i inverteix en el meu treball. Aposta pels meus plantejaments i a sobre em dona total llibertat de treball, i això és molt difícil de trobar. I ho sé perquè ho he viscut.

D’aquesta temporada, ¿quin reportatge destacaria?

Es especialment demolidor el del tràfic d’armes, al qual li dediquem dos programes. En els últims 18 anys, 2,5 milions de persones han mort assassinades en conflictes no declarats, tots amb armes de foc provinents dels EUA. La laxitud en el control i venda d’armes als EUA provoca que no hi hagi un registre seriós i que una ingent quantitat d’aquestes passi al mercat negre. Al voltant de 2.000 armes de foc creuen il·legalment la frontera dels EUA per armar grups criminals, que al seu torn s’enfrontaran amb aquestes a les forces de l’ordre dels EUA...

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

¿I què prepara per a la pròxima entrega?

Segurament ens centrarem a Europa. En aquesta entrega de ‘Clandestino’ hem començat a mostrar la màfia albanesa, la nova camorra italiana... Crec que aprofundirem en aquests mons.