Paco León: "Em considero un actor que dirigeix"

Paco León s’ha enganxat a les plataformes de televisió. El popular actor sevillà, que es va consagrar amb la també sèrie televisiva 'Aída', suma tres produccions televisives des del gener d’aquest any: 'La peste', 'La casa de las flores’ i 'Arde Madrid’, comèdia, aquesta última, que acaba d’estrenar a Movistar+ i que ja ha sigut renovada per a una segona temporada davant del gran èxit a la tele de Telefonica.

El vam conèixer a la televisió com a actor fent esquetxos d’humor i ara dirigeix i protagonitza una de les sèries més importants de la temporada. ¿Com ha viscut aquesta evolució?

Jo sempre he generat els meus propis projectes. Quan vaig sortir de l’escola vaig muntar les meves obres de teatre i després he estat fent moltes coses, ballant o actuant, però no he deixat de crear coses pròpies. Fa uns sis anys em vaig posar darrere de la càmera per dirigir ‘Carmina o revienta’ i com aquell qui res ja porto tres pel·lícules i una sèrie. Continuo investigant i em sento bastant amateur, i això em permet arriscar-me més. Perquè si m’ho prengués seriosament de veritat, crec que la responsabilitat no em deixaria fer el pas següent. Però com que estic investigant, m’ho prenc com activitats extraescolars fora de la meva carrera d’actor.

¿Es considera autodidacte?

A la direcció s’hi arriba des de molts llocs, des de l’àmbit tècnic o l’artístic. Des del guió, la realització o la interpretació. Jo em considero un actor que dirigeix.

¿Com definiria ‘Arde Madrid’?

Com una sèrie estranya, en blanc i negre, que barreja moltes coses i que parla amb humor del franquisme, del glamur, de la llibertat, de les diferències socials i de la sexualitat femenina.

¿Quin va ser el germen de la sèrie?

Ens vam adonar que el gènere històric sempre té un plus d’interès. Però no volíem quedar-nos allà, ni fer un 'biopic' d’aquests que es van estar fent durant un temps a les televisions. Això està en un segon pla i el focus se situa a l’altra banda de fama, a l’espai dels criats al servei de la gran actriu. Per això l’espectador no veurà ni sentirà res que no vegin ni sentin els protagonistes. Això va facilitar molt les coses no només en referència a la perspectiva, sinó també a l’hora de col·locar la càmera. Això fa que el viatge a aquella època el facis al seu costat i t’identifiquis amb els criats i amb el seu punt de vista una mica 'voyeur'.  

A les seves primeres pel·lícules va treballar amb elements més precaris, però ‘Arde Madrid’ té un ‘look’ molt sofisticat visualment.

Jo intento que sempre hi hagi una coherència entre el que es veu i s’explica. En aquest cas la producció era més ambiciosa, perquè incloïa localitzacions naturals, escenaris i ‘sets’, però no hi trobo tanta diferència amb les ‘Carminas’ o ‘Kiki’. S’havia de fer de veritat i això he intentat en unes i en les altres. Suposo que la dècada dels 60 és el que dona aquest toc sofisticat i també el blanc i negre.

L’humor que practica és molt particular. Sembla que hagi de caure en la caricatura però sempre l’esquiva i li serveix, a més, per reflexionar sobre molts temes des d’una òptica desenfadada.

El to és sempre delicat i en aquesta sèrie, més, perquè l’estructura és de 'thriller', però alhora és molt còmica. Era una barreja complicada, però sempre fugim de l’encadenament de gags. Per mi el riure no és un objectiu, sinó un vehicle per explicar coses. En aquest cas, coses com l’espionatge en la dictadura o l’alliberament sexual de la dona. La meva fórmula és buscar l’autenticitat i d’aquí sempre sorgeix el riure.

¿Com es va organitzar estant davant i darrere de la càmera?

Ja ho havia fet a ‘Kiki’, però era un paper molt més petit. Aquí va ser esgotador. I molt estrany. Anna estava sempre ajudant-me, però en les seqüències multitudinàries on hi havia molta gent, era una bogeria. De vegades deia "acció" i tot seguit "talleu", perquè el que no estava situat a la marca era jo mateix.

¿Tenien uns rols definits Anna R. Costa i vostè dins de la sèrie?

Tots dos en som els creadors. I ella ha manejat més la fase de guió i jo, la de direcció. Després ens hem ajuntat en el muntatge. Volíem fer-ho com més pràctic millor. També, per minimitzar les baralles, perquè ens hem barallat espectacularment. Al final això de fer-ho ‘a mitges' i '50%’ és poc operatiu.

¿Creu que a Espanya estem perdent el sentit del humor?

Espero que no. Espero que aquesta cosa de la correcció política i de les reivindicacions de col·lectius que estem vivint (molt necessàries i que suposen un reaprenentatge) no ens faci perdre el sentit de l’humor, i sobretot, la llibertat creativa.

¿I l’autocrítica?

No sé si n’hem tingut mai gaire. Som més experts a criticar que a autocriticar.

En el seu procés d’investigació d’aquella època, ¿què és el que més el va sorprendre?

Doncs, moltíssimes coses. Sobretot, detalls de com ha canviat la societat en tan pocs anys. Sembla que estiguem en un altre planeta. La primera frase de la sèrie és: “Si el teu marit et pega, pensa que ell només vol ensenyar-te a fer les coses bé”. Això sembla avui dia gairebé una provocació, i és una frase gairebé literal que hem extret d’aquells 'Manuales de las buenas esposas’ que feia la Sección Femenina. O que les mares donessin a les seves filles una agulla quan anaven en tramvia per si intentaven abusar-ne. Són coses molt explicatives de com hem canviat.

La sèrie visualment remet als anys 60, però al mateix temps té un component molt modern i trencador.

Teníem clar que l’opció del blanc i negre s’havia de matisar perquè no transmetés una percepció avorrida, solemne, massa lírica o elegant del que s’hi veu. Era necessari imprimir-hi un mínim de contemporaneïtat. L’elecció de la capçalera, amb aquells colors fluor, de la música (hi ha rock, flamenc...), fins i tot en el 'look', la manera de moure la càmera, el vestuari o els decorats funcionen en aquest sentit: sense deixar de ser fidels a l’època, havien d’incorporar-hi una lectura moderna. Per això, de tots els abrics que teníem a la nostra disposició fèiem l’exercici de pensar quin es posaria Kate Moss. I l'escollíem.

¿Com va ser l’elecció del càsting?

Va ser molt laboriosa, perquè hi ha més de mil intèrprets, comptant els figurants. Els personatges històrics que van viure en aquella època vam intentar que els fessin personalitats reconeixibles, perquè si una figurant hagués fet de la duquessa d’Alba hagués passat més desapercebuda que si d’ella fa la seva filla Eugenia Martínez de Irujo. Perquè, tot i que no parli, la veus. I així l’espectador té la mateixa sensació que si entrés en una festa amb gent de l’aristocràcia, dels famosos, de la faràndula...

¿I trobar Ava Gardner?

Era una papereta complicada perquè és un personatge molt icònic. No necessitàvem una semblança, sinó que tingués el seu mateix esperit salvatge, el temperament, el caràcter indòmit. Sempre vam tenir clar que havia de ser americana i també volíem que tingués nit i carrer a les espatlles, que fos una dona viscuda i vital. I això ho tenia Debi Mazar. I també té aquest aire glamurós dels anys daurats de Hollywood. Ella és algú que sap posar i vomitar.

En la sèrie es parla anglès i espanyol.

Era imprescindible. En aquest entorn es parlava 'spanglish' o es deien les paraules amb un fort accent americà. Per això hi vam introduir frases com “I love mojama”. I tots els personatges d’origen americà o anglès havien de ser estrangers, això ens ho vam imposar com en el cas d’Ava.

A les seves pel·lícules i ara també en aquesta sèrie sempre aconsegueix transmetre alegria i hedonisme. ¿Com ho aconsegueix?

Per mi és una manera de rodar. Això no vol dir que no hàgim passat per mals moments i dies complicats. Les festes, per exemple, eren molt divertides, però rodàvem de nit fins a les sis del matí, feia moltíssim fred.

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

¿Hi va haver una voluntat explícita de transgredir la moral i els tabús de l’època?

No com una provocació. Jo crec que qualsevol intimitat feta pública, és escandalosa. Hi ha gent a qui li agrada transvestir-se, que es masturba de mil maneres..., i nosaltres volíem parlar de tot això, tot el que passa de portes endins i que es cobreix amb la capa de les aparences.