Un pare de lloguer horroritza Basté

Un bon cop d’estupor, d’horror, de consternació, si està ben interpretat, sempre funciona a la tele. I Jordi Basté, en el seu nou programa No pot ser! (TV-3)No pot ser!, ho ha teatralitzat amb molta convicció.Basté passejava per Tòquio, a la recerca d’alguna sensació potent per començar amb bon to muscular el seu debut televisiu, i es va trobar amb una empresa de lloguer de pares per a mares solteres que desitgen que a la seva filla o fill no els falti la figura paterna. Es va entrevistar amb el propietari. I, al cap d’una estona, el japonès li va confessar que el pare de lloguer ho ell. O sigui, potser l’empresa només era ell i s’anava llogant a si mateix a qualsevol mare soltera que aparegués per allà. Basté va començar a enfadar-se una mica davant aquella estructura de negoci. Però el cop que el va deixar aclaparat va ser quan el japonès li va detallar: “Ara mateix faig de pare de 25 famílies. Unes mares volen que faci de pare amable; d’altres, de pare sever, i d’altres, de pare que renya; depèn, m’adapto al que desitgin. Els fills creuen que soc el seu pare de veritat i jo cobro 160 euros per cada quatre hores”.

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

¡Ah! Va ser llavors quan Basté va caure en basca. Li va sobrevenir tal barreja d’angoixa i consternació, que s’agafava el cap amb les mans, completament abatut, i no m’estranyaria que acabés amorrat a una garrafa de sake per recuperar-se una mica. Home, com a efecte teatral ha sigut bo. Però aquest va ser el problema: més que un treball de tele-verité, semblava un esquetx del Tío la Vara de José Mota.Bastétambé ca conèixer una senyoreta japonesa que quan l’ataca la solitud malenconiosa recorre a un servei d’amigues o amics, també de rigorós lloguer. A mi em va agradar el que va dir el professor Josep Maria Ganyet. Josep Maria GanyetVeient la desolació de Basté, li va explicar que la tecnologia moderna l’únic que fa és democratitzar el que fins ara només estava a l’abast dels que estan podrits de milions: tenir a sou un ramat d’aduladors que els truques i acudeixen disciplinadament a fer-te la gara-gara.

Al marge del que pugui donar de si aquest No pot ser!, crec que Jordi Basté ha fet una jugada intel·ligent. Anar-se’n al Japó, veure la bombolla digital, la socialització de la xarxa, la telefonia mòbil, les ‘app’...  Sí senyor. Aquesta és l’única manera de sortir avui per TV-3  i no quedar empastifat com a cheerleader del procés.