Aleix, guanyador de 'Masterchef 7': «Com a peixater no m'hauria perdonat mai perdre per un moll mal fet»

A Aleix Puig l’enganxem esmorzant, i encara digerint el que ell ja sabia des de fa temps i coneixien els telespectadors de TVE-1 aquest dimecres de matinada: que “el cavallet guanyador”, segons els seus companys, s’havia alçat amb el triomf a ‘Masterchef 7’.  “M’he llevat fa poc, així que ets la que m’estrenes”, diu el jove de Manresa, de 26 anys, alliberat ja del secret. La seva participació en el ‘talent’ ha sigut un constant homenatge a la seva mare, que va patir la seva díficil infància i adolescència, i amb ella comparteix el triomf. Un triomf que gairebé li arrabassa un moll. Una cosa que per a un peixater seria imperdonable.

¿Li devia aquest triomf a la seva mare, pels disgustos que li ha donat? Sí. Era un noi rebel, no parava quiet, em ficava en tots els embolics i ella va estar sempre pendent de mi i es mereixia que el compartís amb ella. A més, altres companys anaven a la universitat, i algun comentari d’alguna mare se li va quedar marcat. Ara s’ha tret l’espineta.

I ella en certa manera l’hi devia perquè va haver d’abandonar el seu somni. Sí. Vaig començar cuina amb 16 i per temes familiars ho vaig aparcar. Però les coses pots aparcar-les perquè amb ganes les pots reprendre. Cal lluitar perquè tot pot passar de nou. Aquest somni no s’abandona mai.

¿De què li ha servit ser peixater, a part de tallar el peix de primera? És veritat que gràcies a tot això de les peixateries tinc una carta que no tenien els meus companys. A més de l’esforç de treballar, perquè és un ofici molt dur, cal estar cada dia picant pedra i això es trasllada al plató de ‘Masterchef’.

La de xef és una feina dura, però la de peixater... Duríssima. Perquè un xef pugui servir aquest lluç o el que sigui tan bo hi ha gent darrere, i ja no li parlo dels pescadors. És un ofici, i els oficis són bastant durs.

No s’oblidarà dels seus orígens... Mai. Quan parlo amb algun restaurador, m’agrada sempre encarar clients que valorin la feina que hi ha darrere i que la qualitat la paguin.

Gairebé el tomba un moll mal preparat. No s’ho hauria perdonat mai, imagino. No. A més, va ser a les portes de la final. A l’únic que no li podia passar era a mi i em va passar. Per això a la prova final vaig preparar un moll, per treure’m l’espina.

Mai més ben dit això de treure’s l’espina... (Riu) Totalment.  

Sempre ha sigut el “cavallet guanyador”, per a tothom, inclòs l’implacable Jordi Cruz. Per a tothom menys per a vostè. Que la gent et digui això, et posiciona en un lloc on les exigències són més altes. Tot i que, esclar, tu això no ho pots parar, perquè els teus companys tenen dret a opinar. Però t’exigeixen més i els errors et surten més cars. La gent va memoritzant “l’Aleix pot guanyar” i qualsevol error com el del moll és terrible.

¿El jurat ha sigut més dur amb vostè? Sempre penso que si la gent et dona canya és perquè busca alguna cosa. Pressionar la gent en el bon sentit està bé.

Allò de Teresa ha sigut sorprenent. Com ha crescut. L’evolució de la Teresa ha sigut impecable. És superintel·ligent i ha quedat clar que era una digna guanyadora de ‘Masterchef’. El plat que vam fer seguint Dabiz Muñoz el va brodar.

I sempre estava tranquil·la. En canvi, vostè, com patia. La gran virtut de la Teresa és que té els nervis d’acer.  En canvi jo soc molt més terratrèmol, em mengen els nervis per dins... I a l’últim veredicte, les meves cames...

Una se li n’anava en actitud Elvis Presley. No paro. Uf, és indescriptible ser allà. I escoltar aquestes paraules. I és que Pepe va néixer per posar aquesta veu. 

Aquest any al jurat no hi ha hagut bronques tipus el ‘Lleó menja gambes’. El Jordi és una persona supereducada. És marxós, perquè és una persona jove, amb molta trajectòria al darrere i trasllada l’actitud que té al restaurant amb els treballadors al plató. Hi ha una línia molt fina entre ser exigent i mal educat i ell la sap diferenciar. Mai em queixaré que em doni canya quan tinc raó. Callo i ja està.

El Valentín si que era més rondinaire. Li agrada anar més a la seva. 

Quan vostè va fer de capità, es rebel·lava. Es va ajuntar una capitania en un programa número 12, amb valoracions individuals, i vam tenir una mica de desacord. Però el bo que té ‘Masterchef’ és que t’uneix moltíssim amb els companys i ho vam poder arreglar.

Va arribar a la final amb ell i Aitana, però no van haver de batre’s en duel. Amb ells hauria sigut una final diferent. Nosaltres ja vam tenir el nostre duel, que va ser superbonic, amb la prova de Quique Dacosta, i ja està. I es veia l’amor que teníem com a amics quan estàvem escoltant el veredicte. Amb això en tenim prou.

¿Quines receptes inclourà al seu llibre? Les millors que vaig fer al programa, com la meva crema de gambots, que em va permetre entrar a ‘Masterchef’, i un plat molt sentimental, Recuerdos, que era de peixos, que es feia molt a casa meva, amb llenguado com a ingredient principal. I altres que no vaig poder fer. Seran platassos, que no porten esferificacions ni són d’alta cuina, tot i que tenen feina, que la gent intentarà fer a casa seva. I això m’encanta. 

El tercer plat del seu menú de la final el va titular ‘Adónde voy’. Per començar a la Basque Culinary Center. Sí. Podré reprendre els estudis i a nivell d’universitat.

La seva mare ja el tindrà a la universitat. (Riu). Sí. D’un dia per l’altre.

‘Adónde voy’ eren unes postres. ¿Entreveu un futur dolç? Després de la formació, Jordi Cruz m’ha obert les portes de l’Àbac. Imagini’s: estudiar a la Basque i practicar a l’Àbac. És perfecte. I estic pensat en un projecte personal d’un càtering. Però vull digerir tot això i saber una mica més endavant què fer. Saber dir que no i escollir.

Notícies relacionades

'Supervivientes' lidera sobre la final menys vista de 'Masterchef'

¡¡Ànims, Julián!!

Un noi guapo i que ha demostrat a tot Espanya que és un bon cuiner, la de nòvies que li sortiran. (Riu) Això de les nòvies ho tinc aturat, perquè fa un any que vaig sortir d’una relació i estic bé amb mi mateix. Crec que quan una persona està millor és quan està ben sola.   Deixem el futur obert, però si apareix una noia, benvinguda sigui, esclar que sí. Tot i que no sé si tindré gaire temps per a ella.

Un jove que va donar problemes a la seva família és un bon exemple per a tants joves que se senten perduts, ¿oi? Molta gent m’escriu a les xarxes i em diu que s’identifiquen amb mi i jo els dic que de vida només n’hi ha una i que no hi ha cap sensació millor que un se senti realitzat per si mateix, ni pares ni amics. Per a mi no hi ha res més bonic que ser útil en la vida i deixar una mica d’empremta en qualsevol tipus de cosa.