Quan el parxís no era un joc

A mitjans de juliol de 1979, fa ara 40 anys, diversos diaris de Barcelona van publicar un anunci de càsting d’una important discogràfica: «Discos Belter dona l’oportunitat a nens de 8 a 12 anys que cantin bé i tinguin bon sentit del ritme, per a la formació d’un conjunt infantil i gravar discos». Centenars de nens es van presentar il·lusionats a aquesta prova, que buscava crear un grup musical a partir dels –aleshores– rudimentaris estudis de mercat del sector.

La bona acollida prèvia del duoEnrique y Anai del grupNinsera la base d’aquest experiment de laboratori. I el resultat va superar totes les expectatives. El quintet infantil Parchíses va convertir en un fenomen mundial: van publicar sis discos amb vendes milionàries, van protagonitzar set pel·lícules, van actuar en escenaris tan impressionants com l’Estadio Azteca de Ciutat de Mèxic o el Madison Square Garden de Nova Yorki, a l’Argentina, van arribar a rebre compliments deMaradona.

Però aquella experiència de vida, ¿va ser un somni fet realitat o un malson per a cinc criatures en un món tan fictici com al·lucinant? Aquesta és la pregunta que planteja ‘Parchís: el documental’,producció que aquest dimecres, 10 de juliol, estrena la plataforma Netflix i que, a partir dels records i reflexions actuals dels components del grup, analitza el que hi ha després d’un joc tan, en principi, innocent.  

Idea original

El treball parteix d’una idea original de Richard Royuela, músic i apassionat rocker (treballa a 'Rockzone' i 'Background Noise'), que va tenir en Parchís el primer grup del qual va ser fan. I l’espurna de fer un documental va saltar quan la seva filla petitaes va enganxar a un disc que ell conservava del grup.

Royuela va començar a gestar el guió després de reunir-se amb alguns dels components, format per Yolanda Ventura (que era la fitxa groga, i filla de Rudy Ventura), David Muñoz (el dau), Tino Fernández (fitxa vermella), Gemma Prat (fitxa verda) i Frank Díaz (fitxa blava, en l’última etapa del grup). 

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

Després d’aquest primer pas, Royuela es va posar en contacteamb Daniel Arasanz, director de documentals com ara ‘Venid a las cloacas: La historia de la Banda Trapera del Río’ i ‘El peor de Dios’ (sobre el grup Desechables). Efectivament, aquests treballs d’Arasanz estan als antípodes de Parchís, però no va tardar a descobrir el potencial que amagava el projecte sobre les conseqüències delbrutal salt a la famadurant la infància.

Es pot assenyalar que la idea d’aquest projecte es va començar a forjar el 2014, d’una manera molt modesta: es va buscar el finançament a través de Verkami Verkami (plataforma de micromecenatge). I tot just cinc anys després, els ha agafat el terratrèmol de l’streamingi, de buscar euro a euro en elcrowdfunding, Parchís: el documental tindrà avui una estrena amb una audiència potencial de148 milions de subscriptors a 190 països.Coses de la tele.