Halldor Mar: « M'he integrat a Catalunya al 100% per no destacar»

El músic islandès Halldor Mar va venir a viure Barcelona sense saber que aquí es parlava el català i aviat va entendre que l’havia d’aprendre per connectar millor amb els catalans i la seva cultura. Però hi ha unes 12.000 persones al món que el parlen sense necessitar-ho. Són aquests ‘katalonskis’ que ens descobreix al programa de TV-3. En aquesta nova temporada, la segona (TV-3, diumenges, 22,40 h), el Halldor s’ha deixat anar encara més i les seves bogeries han propiciat moments hilarants. A ell el català li ha canviat la vida, ja que ha passat a compaginar les seves composicions de folk acústic i alternatiu amb la televisió.   

Vostè no és un ‘katalonski’ pròpiament dit. Perquè va aprendre el català aquí, a Catalunya. 

Sí. Quan jo vaig venir a viure aquí, no sabia ni que existia. Venia a Espanya i pensava que es parlava l’espanyol. I, és clar, al principi per a mi era xocant descobrir que una mateixa cosa l’escrivien de dues maneres diferents. Fins que acabes assabentant-te que hi ha dos idiomes. Jo sabia  parlar castellà i després vaig fer el pas a poc a poc. Veient molt el Buenafuente i el Toni Soler en vaig anar aprenent. I després també amb els nens a l’anar a l’escola.

Es comença amb l’‘El sol solet’ i....

En el meu cas ha sigut gradual. Però te n’adones que connectes molt més amb la gent, la cultura i l’essència dels catalans.

Però el cas dels ‘katalonskis’ és molt més sorprenent. Viuen en llocs on no es parla. 

Ja. En canvi hi ha gent que porta anys aquí i no el parla. I això que els ‘katalonskis’ no el necessiten. Tot i que cadascun té les seves raons. Jo he intentat integrar-me al 100% per no destacar. Tinc aquesta mania.

¿I com va sorgir això de presentar el programa? ¿Feia tele a Islàndia?

No. Jo soc simplement músic. Però em va trucar l’Oriol Gispert, el director, perquè el presentés. És cert que després de publicar el disc ‘Winds’, que són cançons catalanes en anglès, m’havien arribat propostes... Però aquesta em va fer molta il·lusió. I em vaig tirar a la piscina. Perquè no soc de tancar portes, sinó d’obrir finestres. Vam començar a gravar i aquí estem amb la segona temporada.

En què se’l veu més deixat anar que a la primera. Fa més bogeries.

M’he alliberat. Em sento més segur, amb més experiència i això ajuda. Soc més jo. I si fem broma, les fem bé. Sortiran escenes molt divertides. Jo m’ho passat molt bé gravant. Traient el fred que he passat.

¿Fred? I això que és islandès. Però es diverteix. ¿D’això en diu feina?

És un rodatge molt divertit, sí: vius moltes experiències, coses que no has fet mai. Però són moltes hores. Són rodatges molt intensos: un dia tan aviat estàs volant com ballant. 

¿I en quants dies han rodat aquests 13 programes? O més ben dit 12, perquè el 13è és molt diferent,

Sí, l’últim, el de les famílies catalanes que van acollir ‘katalonskis’ durant uns dies el vam gravar aquí. Però normalment són rodatges de viatges que duren quatre o cinc dies. És molta feina. És molt intens, però també molt divertit.

Les sèries estan fent molt pel català al món.

Sí. Cada vegada més. ‘Merlí’,  ‘Polseres vermelles’... totes aquestes sèries de TV-3 que estan ara en plataformes com Netflix són un gran mitjà perquè la gent descobreixi el català. Aquí tenim una mina d’or. Perquè cada vegada més gent s’interessarà per l’idioma.

D’una manera divertida, la cultura entra millor.

Sí. És el que em va passar a mi. Jo vaig començar a parlar bé el català i a enganxar-me gràcies als programes del Buenafuente i el Toni Soler com ‘Sense títol’, ‘Malats de tele’..., amb els quals em trencava de riure. I també amb programes de ràdio com ‘La competència’, que també m’encanta.

¿Quin és és el personatge que més l’ha impactat a ‘Katalonski’?

Em sap greu quedar-me només amb una persona, perquè són molts. Tot i que la història del Leandro, de Buenos Aires, m’ha tocat molt. Va tenir agorafòbia i es va curar gràcies a veure ‘Polseres vermelles’ i sèries així. Com que tenia interès a estudiar el català, gràcies a això va sortir de casa després d’un any tancat; per poder anar a les classes.  

Impactant, sí. Només un altre més...

Després hi ha la història de l’Alejandro, de Madrid, que va decidir estudiar català perquè la seva mare, que ja és morta, era catalana, però mai l’havia parlat amb ell. I ara l’estudia per acostar-se a ella i recordar-la. Em sap greu escollir-ne una, perquè són moltes les històries que han passat per aquestes dues temporades.

¿I quina ha sigut la seva bogeria més gran aquesta temporada?

Anar pintat com una ‘drag queen’, per exemple. ¡Mare meva! I haver de ballar, perquè en això soc un patata. Si em fan anar a un programa tipus ‘Mira quién baila’ seria un desastre. També vaig sentir molt respecte quan vaig pujar a una avioneta. Perquè era molt vella i estava molt nerviós quan era a punt d’enlairar-se. Però després vam anar a la piscina i allà s’estava molt bé.

¿I de quina manera va participar a l’atípic últim programa?

Jo era l’encarregat de portar els ‘katalononskis’ a les famílies d’acollida i anar a recollir-los i preguntar-los com els havia anat. Era emocionant. I cap volia marxar. 

¿També es va emocionar en el seu viatge a Islàndia, el seu país d’origen?

Aquest capítol va ser tot un regal. I un capítol trampa. Perquè anava a veure els meus. Hi havia ‘katalonskis’, sí: però també molta història personal (riu).

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

El lema del programa és ‘No hi ha estranys, sinó amics per conèixer’. Està molt bé sentir-te d’un país, però t’has d’obrir, ¿oi?

Aquesta és una gran realitat.