Ni al vàter estan fora de perill

Ha fet furor l’estampa que s’ha vist aquesta setmana a la ‘ratomàquia’ GH VIP (Tele 5) quan la concursant Alba Carrillo, absolutament desconsolada, s’ha tancat al vàter.  Resulta que en aquest lloc tan íntim també hi ha càmeres. I allà vam veure totsAlba, gemegant i sanglotant compungida, al costat del forat del lavabo amb la tapa aixecada. Una mica més i també ens l’ensenyen evacuant. O sigui que aquest programa es tira a l’esquena l’article 18 de la Constitució, que consagra el dret a la intimitat personal. ¡Ah! És com si ens donessin una puntada de peu i ens fessin retrocedir 2.000 anys, quan als barris més pobres de la Roma imperial, a les zones més míseres i residuals veïnes al Vicus Tuscus i al Velabrum, la plebs defecava en bateria, a la gatzoneta sobre latrines a l’aire lliure, o sobre rases, en vista de tot el que passava.

Home, a mesura que ens hem anat civilitzant el vàter és un dels pocs llocs que ha quedat consagrat com a reducte d’absoluta intimitat. Erasme de Rotterdam deia que si alguna vegada et trobes un conegut evacuant al carrer les regles d’urbanitat desaconsellen saludar-lo. Estem d’acord, el lloc és el vàter. Quan un es tanca al lavabo, ja sigui per orinar, defecar, plorar o per buscar un instant de meditació, un moment ingràvid de recolliment i de pau, està protegit per la llei còsmica de la privacitat, mundialment respectada.

El sorneguer i divertit cineasta Mel Brooks ensenya a la seva pel·lícula La loca historia del mundo que pels jardins de Versalles sempre hi havia circulant un criat amb un orinal per si al monarca li entrava una urgència urgent i inesperada. I llavors el criat li posava la gibrelleta amb absoluta discreció per sota de la roba. Ningú veia res. Només era un sobirà que entretancava els ulls, s’aïllava mentalment, i s’alleujava.

Notícies relacionades

¿Per què miren al monitor?

Entre les tres i les quatre

Això que li ha passat a Alba Carrillo, sorpresa per l’ull del gran germà violant la seva intimitat al vàter, no ens hauria d’estranyar. El que seria estrany seria que a la gàbia de Guadalix hi hagués algun lloc sense càmeres. Aquesta situació demostra que la base de tota ‘ratomàquia’ és l’absència de privacitat. I la pretensió de la cadena –i fa 20 anys que ho aconsegueix amb èxit total– és la de transformar-nos tots en tafaners i fins i tot en copròfags visuals si es donen les circumstàncies. Així ens va.