Joshua Velázquez: «Mai a la meva vida he plorat tant»

Joshua Velázquez, canari de 28 anys que feia oposicions a guàrdia civil, ha vist complert el seu somni: guanyar la tercera edició de Maestros de la costura  (TVE-1) i coronar-se com el millor de la millor promoció fins ara. Ell somni que el va empènyer a presentar-se tres vegades al càsting fins que va aconseguir entrar... i guanyar. Mantenint-se sempre fidel al seu estil. El seu talent és tan innegable com el seu carisma. Se sent molt estimat. I no para de plorar...

Si en la semifinal va fer un semistriptease, esperàvem que a la final, i més guanyant, el faria complet. Ens hauria alegrat el tancament...

[Riu] ¡Quina bogeria! Puc dir que soc el primer concursant de Maestros de la costura que s’ha despullat al plató.

¿Què ha escrit a l’última pàgina del seu diari?

Avui faré un directe a Instagram de Maestros de la Costura i ho llegiré. Això del diari, que té per títol Los sueños se cumplen, va començar com una promesa a la meva amiga Davinia. I a la nit no em ficava al llit fins a escriure’n una pàgina.

¿Què va sentir al veure a la top África Alcover amb el seu vestit i ser el guanyador de la millor promoció del programa?

Imagini’s. L’emoció és brutal. ¡Què puc dir! Està sent tot una passada. Per quedar-me jo sense paraules... [Riu] Encara estic en estat de xoc. És que fa tres anys que intento entrar al programa. Això és ser molt constant.

En el duel s’enfrontava a una concursant impecable: La Begoña.

La rival més forta que podia tenir. Els dos estils eren molt diferents. El jurat ho tenia difícil, perquè els va agradar també el seu vestit. Era com dividir-se entre el dia a la nit. Entre l’elegant i el més modern, la brillantor i el sobri. Era decantar-se pel que tu sentissis quan veiessis la peça.

Vostè partia de la pedreria i el brilli brilli

Sempre he sigut fidel al meu estil. I l’he mantingut fins als dies en què fallava.

¿És la personalitat vital per a un modista?

Sense personalitat no fas absolutament res. Jo, en el concurs, canviava i feia moltes coses que en la meva vida havia fet ni em pensava que faria mai; les sabates, la camisa de popelín, el xandall... I en un moment de pressió treus el millor de tu. Però has d’adonar-te que has de ser fidel a tu mateix. I que en tot moment anava a dir les coses a la cara i així ho he fet. Estic supertranquil per això. No m’he quedat amb res a dins. El que havia de dir ho deia dins i fora del plató.

No obstant, ha sabut aprofitar un aprenentatge que de cap altra manera no tindria.

L’aprenentatge és el que m’emporto de persona del programa, entre altres coses. Perquè esperava emportar-me els companys, l’experiència. Però el que m’emporto sense cap mena de dubte és el carinyo de la gent. Són molts missatges, cada setmana triplicava el nombre de seguidors. M’he sentit molt acompanyat. Si sortia un missatge parlant malament de mi a les xarxes, en sortien molts d’altres defensant-me. Més de 100 comentaris en una publicació donant la cara per mi. Barallant-se.

¿Percebia aquest carinyo dins del programa? Perquè com plorava d’emoció Lorenzo Caprile amb vostè...

Tinc contactes amb les cuineres, amb els nois de la neteja, els redactors, els càmeres, els jutges... Amb això l’hi dic tot.

Ha demostrat ser molt bon company. Va ajudar la seva rival amb la brodadora en la final.

Sí. Se li va travar i si no hagués arribat jo, no hauria pogut brodar, perquè se li havia desconfigurat i la vaig haver de configurar completament. I si no hi havia brodat, no la valoraven. I sense valoració, no guanyava.

Ella, agraïda, cridava: «¡Ha de guanyar el Joshua, ha de guanyar!».

I jo la mirava amb llàgrimes als ulls dient-li: ¡Moltes gràcies!

¡Com el recolza el seu pare!

El meu pare, des que vaig començar al món de la moda, ha estat recolzant-me sempre i dient-me: «Vinga, cus, dissenya... Fes coses, no paris, no t’estanquis. Continua creixent...». Una de les meves il·lusions era veure’l al plató, el que no m’imaginava... Miri, me l’estic imaginant, parlant amb vostè, i ja estic plorant... En la meva vida he plorat tant.

En la polèmica amb el vestit de la Pedroche de Pronovias ell li va donar un gran consell.

Sí, es va dir que un vestit de les campanades era un plagi d’un vestit meu i va sortir a la premsa de tot el país. Em van començar a trucar de programes durant dos mesos. Fins i tot de Sálvame per anar i portar el vestit i tot. Però el meu pare em va dir: «Qui no guarda quan té, no menja quan vol». Hauria sigut una mica circ.

Al guanyar va dir: avui és el primer dia de la resta de la meva vida. Ja haurà dit adeu a les oposicions a la Guàrdia Civil.

És que no és simplement una frase. Va ser el primer dia des del 20 de desembre en què vaig guanyar. I, sí, he deixat les meves oposicions al 100%. Després de passar per un càsting de 13.000 persones, i haver-se presentat durant tres anys... Si m’arriben a dir que no...

Això sí que són unes oposicions.

En el primer càsting em van dir que no; en el segon, que no, i en el tercer vaig entrar, vaig concursar... i vaig guanyar.

¿Creu en el destí o més aviat en l’esforç?

Destí o casualitat, no ho sé. El que sabia és que hi entraria, tard o d’hora. ¿Sap el que pensava? Entre jo i el premi, no ja l’econòmic, sinó el màster, hi ha 11 persones; després, 10, 7... I a la final, una. Sempre visualitzava que entre la meta i jo hi havia persones i a base de treball anaven a sortir una a una de davant meu.

I quan aquell moment va arribar, no se’l veia nerviós.

Ho vaig estar abans i després del cosit. Però, ¿durant el cosit? Vaig disfrutar molt. Tot i que després... L’hi deia a Macarena Rey, de Shine Iberia, que em vaig sentir estimadíssim. I no podia parar de plorar. Com quan no pots parar de tossir, igual.

Notícies relacionades

Campanades a Noruega

¡¡Ànims, Julián!!

¿I què farà amb els 50.000 euros?

Li mentiria si no li digués que em donaré un caprici. Quan sortim d’això, el primer que faré és fer un viatge. I després, com sempre, continuar treballant, estudiar i tirar endavant. Sense més ni més.