David Verdaguer: «Sens dubte, l'humor és la manera més fàcil de parlar de coses serioses»

David Verdaguer (Malgrat de Mar, 1983), aquest actor a un mostatxo enganxat, vivia de la interpretació fins que li van proposar presentar Tabús (TV-3), un programa que riu del que ningú hauria de riure. I riu amb ells, no d’ells. Per la qual cosa no va dubtar a confinar-se una setmana per conèixer-los i regalar-los un monòleg que és tot un homenatge.

No em digui que ha aprofitat el confinament per apuntar-se a la moda de rapar-se. Sense el seu excés capil·lar no seria el mateix...

Al contrari, ara és encara més ‘heavy’: semblo un borrissol, un asterisc. És més, m’he deixat la barba, perquè el cabell em creix molt ràpid, així que semblo un nàufrag. I el confinament es porta com es pot. Tinc una nena petita que farà 3 anys, però per sort és molt tranquil·la. És el que toca. És horrible, però és el que s’ha de fer. Compro una vegada a la setmana, venim carregats com xerpes, i ja està.  

¿L’altre confinament, el viscut a Tabús

Jo no volia conèixer-los al càsting. Volia que em sorprenguessin. Quan vaig arribar a la casa només havia vist la seva foto, sabia el seu nom i el col·lectiu al qual pertanyien per fer l’entrevista.

Ah, ¿no estan preparades? ¿La naturalitat amb què pregunta no és obra d’un bon actor?

No. A les entrevistes els escolto de veritat perquè no sabia res d’ells abans. Jo vaig preguntant. Si alguna cosa he fet durant tota la meva vida és parlar, molt, i per a mi parlar implica escoltar. Jo parlo absolutament amb tothom. I si a sobre tens davant quatre o cinc persones amb vides interessants... Va ser un confinament d’una setmana, però serà per tota la vida. I ara tinc uns col·legues. És la clau. Per fer humor, sobretot amb aquests temes, fa falta amor. Sens dubte l’humor és la manera més fàcil de parlar de coses serioses.

Diu que quan li van proposar aquest projecte no ho va dubtar. Molts no acceptarien el repte. No és fàcil. 

M’ho van dir fa dos anys. Des de l’APM!  de TV-3 que no feia alguna cosa de no-ficció: només pel·lis i sèries. És a dir, res de «David Verdaguer fa coses». Quan em van explicar de què anava, vaig dir: «Això no només vull fer-ho, sinó que he de fer-ho». I vaig demanar ser productor executiu i guionista del programa per tenir-ne el control. Perquè crec en el format. Sempre he defensat que es pot fer humor de tot i és el que estem demostrant. Hi haurà gent a qui li agradarà i gent a qui no. Però els convidats han rigut molt i s’ho han passat molt bé, perquè és un homenatge per a ells.

Hi haurà qui pensi que només ens falten ara històries tristes per deprimir-nos més. En canvi, d’altres veuran que són històries de superació i donen ànims. Un missatge optimista des de l’humor.

Sí, clar. Els protagonistes són ells, els que surten a la caràtula. Sense mi hi hauria programa, perquè un altre presentador ho faria millor o pitjor, però sense ells, no. Sense ells no hi hauria programa. El càsting és boníssim. La gent explica la seva vida. No hi ha dramatismes, no busquem la part sensacionalista de les coses ni pressionar-los. No hi ha res més potent que una persona explicant el que li passa, el que sent o el que pateix. I això és per a mi la grandesa del programa.  Ens ha tocat el confinament i el coronavirus i estem més sensibles, sí. Però ha sortit quan ha sortit i hi haurà gent que pensi que no és temps per fer bromes. En canvi n’hi haurà que ho agrairan. 

¿Saber riure’s de les desgràcies?

L’únic que vull recordar a la gent és que els poden agradar les bromes o no, però que recordin que només són bromes i que s’han de preocupar de la gent que ho diu seriosament. Però mai dels còmics, perquè se’ns dona una responsabilitat que crec que no tenim.

Diu que el podria presentar algú altre, però vostè posa la dosi justa d’empatia, simpatia, amor... i no és llagrimós, els tracta amb normalitat. Cal tenir molta mà...

No sé si tinc mà o no. L’empatia és important, això és cert. Jo feia de monitor en un esplai on hi havia nens d’educació especial i he tingut algun amic d’un col·lectiu del programa. I sempre he entès que la gent no els ha de tractar com a pobrissons o superherois... Al programa, en algun moment m’he emocionat i m’he aguantat, i en alguna pausa anava a una altra habitació a plorar i tornava. Perquè el presentador ha d’estar en segon pla. I si algú vol plorar o emocionar-se a casa seva, que ho faci. Però jo no puc alterar això.

Que l’humor salva vides és una cosa que vostè ja sabia. Però ¿què ha après amb aquest programa?

Moltes coses: algunes que ja sé i d’altres que aniré descobrint quan vagin passant coses en la vida. Una cosa molt absurda: soc una persona bastant negativa per a mi. Sempre dic que soc un pessimista vitalista. Però no d’aquests de davallada... Des de l’amargor, però alegre. I això pot servir per no mirar-nos tant el melic, que, de vegades, tots caiem en això. Sobretot els actors. I això m’ha donat més amplitud de mires en la vida. Miro més cap a fora. I m’ha costat menys entendre el que li passa a la gent.

Els monòlegs són brillants. Darrere sí que hi ha guionistes.

Són guionistes molt bons... i també jo, amb els meus acudits. Per a un guionista és un regal del cel que et permetin fer humor sobre coses de les quals normalment no es pot riure. És fantàstic. Tot i que també fem força autocensura. El monòleg a La Paloma és com un homenatge als convidats, com un final de festa de la seva història i convivència. Es tracta de riure, no d’ells, sinó amb ells.

Per a un còmic és dur que no li riguin un acudit. Però, en aquest cas, pot fer pànic...

Quan un còmic s’enfronta a un públic i fa comèdia, sempre li fa por que no riguin. Però no he patit més davant del públic de Tabús, ja que és actuar per a amics. I ho sé perquè he parlat amb ells després. És que un senyor t’està dedicant un monòleg... Sempre surto amb por i respecte, però aquí no n’ha tingut més que en altres ocasions, com per exemple en una obra al Poliorama, vaja.

Cal reconèixer que es passen nervis amb certs acudits amb tensió, encara que siguin molt bons, però quan veus els convidats riure d’ells mateixos...

Hi ha aquest impàs als monòlegs en què la gent del públic no riu fins que ho fan els protagonistes. El bonic d’aquest format és que és bastant rodonet. Potser no et fan gràcies les bromes sobre la ceguesa, però quan veus un cec rient de bromes sobre cecs, no tens dret a dir que no fa gràcia. Els meus col·legues m’envien captures de tuits. I n’hi havia un de molt bonic que deia: «A Tabús tenen gasolina i un llumí, però mai es cala foc». Sempre estem en aquest nivell de ¡compte, que és perillós!, però mai traspassem la barrera del mal gust.

El programa és originari de Bèlgica. Allà, com que tenen l’eutanàsia i més coses deuen ser més oberts.

Allà vaig veure un parell de programes i vaig comprovar que el seu humor negre, comparat amb el nostre, és molt blanc.  Aquí tenim aquesta part cabrona.

Impacten les entrades del programa. Comencen fort...

Sobretot la dels malalts terminals... És molt fort. Però és una bona manera d’entrar, així, a sac. I després ve la història personal normal i el monòleg. Tens el seu beneplàcit i aprovació. Saben què passarà perquè els ho expliques i quan estan gravant es pixen de riure. I això és meravellós.

Hi ha qui troba en Tabús alguna semblança amb TabúsEl foraster

És normal, perquè El foraster és un programa que fa Quim Masferrer a TV-3 i ho fa molt bé, però el seu monòleg és més vivencial, en canvi el nostre, tot i que hi ha una picada d’ullet a cada personatge, és més de temes: la pobresa, l’obesitat... El foraster és un programa danès i el nostre és belga. De monòlegs n’hi ha sempre. Algú va dir que Tabús és com El foraster, però en «fill de puta». Però, és clar, és que el nostre humor és negre. Tenim estils molt diferents. Quim és increïble, jo soc fan d’ell i del seu programa.

Amb tot els temes es pot empatitzar. Fins i tot es pot ser negre. Miri els metges del coronavirus que van mudar de color de pell.

És cert... Sí, en tots els programes podríem ser un d’ells.  I també pots ser d’una altra ètnia o un migrant si te’n vas a un altre país. Quant a la pobresa, amb aquesta crisi de salut i econòmica, tots hi podem caure. El Joan deia en aquest programa: «¿Persones en risc d’exclusió social? Tots ho estem constantment». I té raó. I un moment com l’actual ho demostra. Ningú està en una urna. Tots podem passar per totes les situacions i això és el bonic del programa: que tinguis empatia com a telespectador.

El que menys audiència va tenir va ser el dels malalts terminals. Tot i que era el més optimista. 

Molta gent ha prejutjat. I aquest programa està molt bé: el monòleg és brutal, tots ens morirem i, a més, ells són meravellosos. Però crec que aniran molt bé les descàrregues a la carta i el bocaorella.  Els diran: «Ho has de veure».

S’ha dedicat més a la seva faceta d’actor i no li ha anat malament: un Goya amb Estiu 1993 i un Feroz i un Gaudí per Estiu 199310.000 kilómetros

I un Gaudí per Tierra firme, que no ha vist ningú, i em sap molt greu. Els premis ajuden, però això no vol dir que sigui el millor actor. Perquè això va segons les modes. Són com un copet a l’esquena. 

Un dubte: Els dies que vindran 

És ficció narrada com a documental. L’únic que és de veritat és que la Maria [Rodríguez] estava embarassada i és la meva dona.  El part no era real. Es va gravar un any després. A més, imagini’s: era la nostra primera filla i entrar en això... No ens vendríem tant. La Maria i jo no som Mario i Alaska. No era el reality dels Verdaguer-Rodríguez [riu].

¿Quins projectes li ha ajornat l’alerta sanitària? 

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

La pel·lícula Uno para todos, que és molt maca, sobre un professor de secundària, s’hauria d’haver estrenat en aquests mesos, però amb el coronavirus no sé quan serà. Fins i tot s’havia de presentar al Festival de Màlaga.  I després tenia un rodatge a Grècia i tinc una obra teatral que s’estrenarà al novembre. Esperem que aleshores puguin obrir per fi els teatres.