Pau Donés, fins a l'últim alè

APau Donés se li havia despertat de nou el monstre del càncer i sabia que la seva història arribava a la seva fi, per la qual cosa volia que li fessin una entrevista, l’última. I havia de ser Jordi Évole. Així que va trucar a l’artífex de Sálvame i el va convidar a pujar a la Vall d’Aran, al maig, en plena pandèmia, per gravar una conversa que el pogués sobreviure. El resultat és un documental, Eso que tú me das, en el qual cantant i el periodista parlen amb naturalitat de la vida i la mort. La pel·lícula, una producció d’Atresmedia Cine i Producciones del Barrio,  s’estrena aquest dimecres, 30, a 245 sales de cine, de la mà de Warner. I el 2021 arribarà a la televisió.

«Quan vegin això, jo segurament estaré mort», diu en un moment Donés mirant a la càmera, com en les pel·lícules en les quals el protagonista sap que morirà perquè el dolent el té acorralat. «Però aquí hi ha una persona bona», diu el cantant referint-se a Évole, a qui li va donar l’enorme responsabilitat de difondre el seu llegat. I aquest, va acceptar, tot i que tenia els seus dubtes: «Quan vaig penjar, vaig preguntar a la seva doctora, Elena Élez, quina reacció tindria en els malalts de càncer». I ella li va dir que Pau sempre va voler fer una visibilització de la malaltia. «Perquè no és el primer que ho fa, però sí en una fase que la seva malaltia es vol ocultar, en l’última», recalca.

Donació a la medicina

Després va haver de decidir què volia fer amb la pel·lícula. «A la televisió hi ha molt fast food i teníem la sensació que havia de tenir una digestió més lenta», adverteix. Per això van optar per passar-lo als cines. «Aquesta pel·lícula té un element emocional que afavoreix l’experiència comunal en una sala fosca» diu Mercedes Gamero, d’Atresmedia. «I recupera el que és la tradició de tornar a les sales», afegeix Évole. «A més això ens permetrà donar la nostra part de la recaptació al VHIO (Vall d’Hebron Institute of Oncology). Tant de bo recaptem molt», desitja Évole en la preestrena a Barcelona, a la qual van acudir familiars de Donés, metges i personal sanitari i músics, que van oferir el seu valuós testimoni.

El periodista admet que va acudir nerviós a l’entrevista. Era la seva entrevista més difícil. «Hi vas sense un manual d’instruccions, ningú t’ha explicat el que s’ha de fer». Però, després del primer punt de tensió, «tot va fluir», assegura. La impressió que li va produir veure el cantant consumit per la malaltia, malgrat que estava advertit per la seva doctora, va ser forta, però de seguida es va diluir. Quan després dels seus ulls encara molt vius i la seva veu en ocasions trencada va aparèixer Donés. «Això és una cosa màgica», diu el periodista.

Emoció i humor

I aquesta màgia arriba a l’espectador, que al cap de pocs minuts oblida aquesta dura imatge i veu dos homes xerrant. Amb el cor encongit, perquè sap que la pel·lícula que protagonitza Donés no té un final feliç, tot i que de seguida es contagia de la seva serenitat. Una pau que no impedeix que el cantant repeteixi irònicament  «jo no vull morir. Ara no em va bé», mentre rememora aspectes de la seva vida, en la qual té una gran importància la seva família, sobretot la seva filla, Sara, de 15 anys. I en la qual té cabuda la seu ex, que aquell matí li havia donat la medicació: «Som família», diu.

La muntanya russa d’emocions a la qual porta aquesta conversa entre les quatre parets de la casa familiar, que té el seu epíleg en la immensitat del paisatge aranès com a fons, passen per la reflexió i l’emoció. «Tot i que el Pau i jo arribem plorats a l’entrevista i aquesta no ens va embargar», assenyala el periodista. Però també hi ha espai per a l’humor. Amb moments com quan Évole li fa la pregunta més transcendental: «¿Bonito i Depende són la mateixa cançó?» o «Li pots dir als teus haters que aquest és el teu últim disc de veritat». Évole confessa que ho portaven preparat «que la xerrada no fos lacrimògena i que passés molt ràpid». I creu que ho han aconseguit: «Flueix molt bé».

L’elecció d’Évole

¿I per què Évole? El periodista, que s’enorgulleix d’un documental que no busca el morbo, perquè, diu, «ens incomoda el sensacionalisme», pensa que va ser una xerrada telemàtica que van mantenir per promocionar el programa Lo de Évole, de la qual Donés va sortir content, cosa que li va fer prendre aquesta decisió. «I perquè Mercedes Milà li va dir que no», fa broma. Marc Donés, germà del cantant, sí que ho sap: «El Pau et va trucar a tu perquè tenia molt clar que ets un tio molt honest i que plasmaries aquesta necessitat que ell tenia de parlar i explicar una sèrie de coses, en la qual mostrava una gran clarividència que la gent captarà. Per a mi ho has fet de 10».

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

De la conversa amb un Donés, que moriria dues setmanes després, Évole es queda amb dues coses. «Amb la reflexió sobre la por i amb la constant invitació a viure». I del documental espera que sigui útil per visibilitzar la malaltia en la seva última etapa i que porti a reflexionar sobre la mort. «Una cosa en la qual ens han educat massa. Almenys en el meu EGB no se’n parlava. I és que, a més d’un naixement, hi ha una mort». I cal preparar-se per a això. Aquesta és la gran lliçó que ens deixa Donés.