Álex García: «A 'Antidisturbios' vaig descobrir una part meva que volia no conèixer»

Des que va aparèixer a Compañeros amb només 18 anys, Álex García (San Cristóbal de La Laguna, Tenerife, 1981) ha passejat la seva bona planta i el seu talent per sèries com Sin tetas no hay paraíso i Sin tetas no hay paraísoTierra de lobos, pel·lícules com Kamikaze i Si yo fuera rico i obres de teatre tan potents com Jauría i Incendios. Ara s’ha ficat a la pell d’un policia tan educat com immoral a l’aclamada sèrie de Movistar+ Antidisturbios, de les crítiques de la qual per part d’un sector policial no ha estat gaire al corrent. Ell ara només té ulls per al curt que dirigeix.

¿Com viu l’èxit de la sèrie?

Com que en aquests últims anys m’ha tocat fer molts tipus de projectes, quan són bons, penso que bé ser-hi, però quan són dolents, també, tot i que no tant. Les coses no són tan bones o tan dolentes. I ja vaig disfrutar rodant.

¿Va veure pel guió que ja estava ficat en una cosa bona?

Llavors ja vaig pensar: ¡quina història tan ben explicada! Em va agradar molt que no hi havia cap arquetip, que res era el que semblava, que cada capítol et feia reflexionar... Em va agradar cada aresta de cadascun dels personatges. Notava que aquesta sèrie seria una passada. I així ha sigut.

¿Va parlar amb Fernando Cuesta, el seu col·lega a la sèrie Compañeros

Sí, ¿com ho sap? Algun dia vam intercanviar un ‘whatsap’ i li vaig enviar una foto amb uniforme amb Raúl Arévalo, que també va treballar a la sèrie. Però només va ser a nivell d’amistat i d’anècdota. I em va dir que tenia molt bona pinta.

¿I com van aprendre a moure’s com ells? ¿A seguir la seva litúrgia? 

Vam tenir una preparació d’un mes amb personal que pertany a la policia i després, si coneixíem algú, fèiem reunions. Jo en vaig seguir alguns per veure com es movien i què comentaven a les xarxes.  

Malgrat tot, algun sindicat ha qualificat la sèrie de «porqueria».

Si estàs pensant en el resultat, no ets honest. Perquè t’influeix a l’hora de prendre decisions i defensar el personatge. Sempre faig els personatges fins al punt d’estimar-los, entendre’ls i respectar-los profundament. Això mentre els estic fent. Després jo puc tenir el meu punt de vista. I cadascú pot opinar el que sigui. Però de fet avui dia cada vegada la gent opina més i coses més extremes. La veritat és que no he volgut estar gaire al corrent del que passava més enllà de la ficció, a les xarxes socials.

Hi ha hagut de tot. Però vostè diu que al seu entorn el personatge d’Antidistubios el repel·lia més que el terrorista de AntidistubiosKamikaze.

Sí, vaig descobrir durant el procés que hi havia una ferida molt oberta amb els antiavalots a nivell social. Que la gent tenia una opinió bastant concreta sense estar realment documentada, sinó basada només en les imatges que sortien a la televisió. Cosa que jo entenia perfectament, perquè formo part d’aquesta societat. Però gràcies a la sèrie, la informació ha sigut completa, no només el que surt en l’obertura d’un informatiu o un diari. Transcendeix més enllà del clic d’un titular.

Mostra com viuen, el que senten. ¿Se’ls humanitza?

El terme humanitzar és molt perillós. ¿Vol dir que els altres no són humans? En la ficció i la premsa es deshumanitzen les professions. I quan n’arriba una en què no se’ls deshumanitza, sinó que se’ls presenta com són, sorprèn. Quan hauria de ser el més normal.

Álex Parra, el seu personatge, és educat, tranquil, amb bona imatge... Però té una part fosca.

És veritat. Té una part fosca de la qual no és conscient. Forma part d’un sistema en què les coses es fan d’una manera i ell creu que és la justa. I prenent aquestes decisions, de vegades perjudica la gent. O són una mica immorals. O il·legals. És un bon policia, s’estima el cos i la majoria de les seves accions són bones. Però la seva moral és discutible. 

I es converteix en el fosc objecte del desig de l’agent Urquijo.

De manera inconscient, tot el bloqueig emocional que té la Laia el filtra amb Parra. I hi ha una escena en què ell es deixa portar. Si ho hagués pensat, no ho hauria fet.

El rodatge va ser l’any que va fer l’obra Jauría,

Doncs sí, filla meva; sí, sí.

Amb JauríaJauría, ,

Vaig descobrir coses meves que no sabia. Quan fas personatges que tenen una trama social, si vols, pots descobrir comportaments teus que pensaves que no tenies. I tant a ‘Jauría’ com a ‘Antidisturbios’, vaig descobrir una part meva que no volia conèixer. I això m’ha ajudat a créixer molt l’últim any, sí.

El seu atractiu físic és innegable. ¿Li va fer por que a la tele l’encasellessin en el paper de galant?

Sí, vaig passar per l’etapa en què pensava que potser no em permetria fer altres personatges. Però has d’abraçar les teves virtuts. Un amic en diu superpoders. Si superpoders és tenir una alçada i una cara, posa-ho a favor teu, no ho converteixis en el teu enemic. I quan acceptes el que ets i el que la gent creu que ets i li pots donar, et tranquil·litzes i comencen a veure més enllà. Si no, sempre estàs a la defensiva, pensant que tot va al voltant d’aquesta obsessió que tens tu que et vegin d’una manera. Si ets tu, el temps et va col·locant al teu lloc. A tu i a tothom.

Al teatre ha fet obres molt potents: Jauría, JauríaIncendios

Sí, i estic dirigint el curtmetratge documental Incendios, més enllà del teatre. Estem participant en festivals i la terna dels Goya. Ara cal aconseguir que el vegi molta gent. Explica com una història bonica pot transformar qui hi participa. No només els actors. Sents telespectadors, il·luminadors... No es queda només en com es munta una obra de teatre, sinó que mostra què senten. I això és molt bonic.

Va començar amb 13 anys al Canal 7, de les Canàries. ¿Allò de presentador forma part del passat?

Forma part del passat, perquè va ser fa molts anys, però mai he arribat a tancar aquesta porta. A mi m’agrada explicar històries davant la càmera, i si apareix un programa interessant que em convidi a explicar una cosa interessant, no em tanco.

¿I com va arribar tan jove a la tele?

Em van fer una entrevista en un programa per a la televisió, i tenia tanta desimboltura i em vaig animar tant, que el director, quan em va veure, va dir: «Aquest noi ha de treballar amb nosaltres». Em van entrevistar i, l’endemà, em van donar un micròfon, una càmera i vaig sortir a fer un programa. ¡I va funcionar! (Riu). Vaig viatjar molt. Per les illes, Mali, Cuba... Va ser una experiència brutal. Vaig començar amb els carnavals i després es basava en què em venia de gust fer a mi al lloc que fos.

Increïble. ¿I a sobre li pagaven?

I a sobre et paguen per fer-ho (riu).

Notícies relacionades

Una soltera abandona la seva cita a 'First Dates' després de les preguntes a les quals va ser sotmesa: "A mi em sembla un escàndol"

El documental de la Xarxa sobre la ràdio local

El seu talent és innegable, però ¿també té molta sort? ¿O sap buscar-la?

La sort la genera cadascú. Jo noto que soc afortunat, però si no arribo a parlar d’aquella manera a la televisió, aquest home al veure’m li és igual. I si no faig el càsting d’‘Antidistubios’, no m’agafen. I si no vinc a Madrid amb 17 anys, no començo a anar a càstings aquí. I si no faig 16.000 càstings fins que no em van agafar a la primera obra de teatre, doncs mai hauria fet teatre aquí. Que després em senti afortunat per treballar en una sèrie en què la majoria dels meus companys no poden fer-ho, doncs moltíssim. Però jo crec que la sort la majoria de les vegades se la genera un.