Vicky Luengo: «La Laia té un excés de control i jo peco una mica d'això»

A Vicky Luengo (Palma de Mallorca, 1990) la vam veure donar els seus primers passos a la tele autonòmica catalana amb Tots som súpers, , i després a serials tan emblemàtics com El cor de la ciutat i  El cor de la ciutat La Riera Però el seu gran salt a la tele nacional li va venir amb La pecera de Eva. La pecera de Eva Allà va conèixer Rodrigo Sorogoyen, amb qui ha construït un paperàs: el de la tenaç agent d’Assumptes Interns d’Antidisturbios Antidisturbios  (Movistar+), sèrie cridada a ser la millor de l’any, si Veneno i Patria l’hi permeten. 

 ¿Què se sent al ser l’actriu del moment en la sèrie que per a molts és la de l’any?

Mai ho acabes de sentir perquè no és gens real. El que estic és supercontenta d’aquesta rebuda i que s’hagi valorat la meva feina. Només es pot celebrar, dins del moment en què ens trobem. 

¿Se sent una croqueta?

¿Com?

L’actriu Susana Abaitua, molt amiga seva, li deia en un vídeo que només les croquetes agraden a tothom. Però a vostè li està passant.

¡Ah, sí! [riu]. Estava al·lucinant. En uns vídeos de broma. Però s’ha de superar el fet de voler agradar a tothom, perquè això no és possible, ni és real, ni pràctic, ni bo. L’important és agradar-se a un mateix, i no resulta fàcil.

El de la Laia és un paperàs.

Sorogoyen m’ha fet un regalàs, sí. I és tot un repte. En una sèrie mai havia portat un personatge amb tant pes.

¿Ja va veure en els guions que la sèrie era una cosa gran?

És que quan reps un guió tan ben escrit, amb personatges plens de colors, d’arestes... Perquè el de la Laia és superpolièdric.  És una dona real, imperfecta, que fa moltes coses bé i moltes molt malament. I quan veus que això ve recolzat per Sorogoyen i el planter d’actors que té, intueixes que en sortirà una cosa bona. Tot i que mai saps com la rebrà la gent. 

La consideren un descobriment, però ja té 15 anys de carrera.

Vaig començar a treballar amb 15, però em sembla bé. Perquè hi ha gent que m’ha descobert ara. L’important és que et descobreixin algun dia.

¿Hi haurà un abans i un després per a vostè?

Això és una cosa que no es pot saber mai. M’alegra molt que tanta gent hagi pogut veure un treball meu a aquest nivell, però, al final, el que s’ha de fer és treballar.

Impactant aquest inici en què en el minut u veus com és la Laia.

Quan vaig llegir la primera seqüència, em va semblar que era la millor presentació de personatge que havia tingut a les mans en la meva vida. Perquè va ser una oportunitat molt bona per plantar les bases de com era. I m’ho vaig passar d’allò més bé rodant-la.

S’utilitza la tècnica de l’ull de peix.

El Rodrigo va voler fer una narrativa de la sèrie a nivell de càmeres, de manera que al principi estaven a sobre del personatge perquè et sentissis com ell i, a poc a poc, a mesura que avança la sèrie, la càmera es va allunyant. En moltes de les seqüències que vaig rodar amb el gran angular tenia la càmera a un pam i mig de la cara. Va ser curiós i complicat, perquè no pots veure l’actor de manera real, sinó que et posen l’adhesiu en algun lloc de la càmera per cada personatge. La seqüència del Trivial la vaig haver que fer veient aquests adhesius. I vaig tenir por de perdre una mica de present, o de frescor o de focus, però m’hi vaig anar acostumant.

La Laia té una actitud una mica obsessiva amb la feina.

No la definiria com a obsessiva, sinó que li agrada tant la seva feina i vol fer-la tan bé que poc a poc li menja altres espais de la vida, com les relacions personals.

¿I com explica la seva atracció per l’agent Parra (Álex García)?

És un personatge tan racional, tan mental, que hi ha un lloc per on ha de sortir l’impuls, la part més animal. Se sent atreta per aquest ésser, però el que hi ha és una energia d’atracció/rebuig.   una nit acaben junts. No em sembla que això faci que perdi integritat, com s’ha dit. Professionalment pot ser molt íntegra i alhora tenir un impuls animal que la porta a cometre un acte erroni. Però és que és humana i s’equivoca . 

¿En què s’assemblen la Vicky i la Laia?

En l’amor per la feina, la dedicació, l’entrega i, després, queda malament que ho digui, és una dona bastant intel·ligent, i crec que jo ho soc. I per dir-te alguna cosa que no sigui tan positiva, la Laia és una persona amb massa control sobre les situacions que l’envolten i jo peco una mica d’això.

Alguns policies han criticat la sèrie. ¿S’ho esperaven? 

Tothom és lliure d’opinar el que vulgui. Però mai hem volgut fer un documental, sinó una ficció amb moltíssim respecte i sense intenció de denigrar o deixar malament ningú. Si algú s’ha sentit ofès, ho respecto enormement, però aquesta no va ser la intenció.

Va buscar un agent d’assumptes interns per inspirar-se.

Sí. I vaig trobar un home a la Guàrdia Civil a qui li vaig poder fer les preguntes que necessitava. Em va ajudar a allunyar-me una mica dels clixés que tenia al cap per sèries com The wire. Emily Blunt, de Sicari, va ser un referent a nivell energètic i estètic. Però no m’he basat en ningú concretament, perquè preferia crear alguna cosa des de zero per impregnar la Laia d’aquesta cosa genuïna. I també vaig parlar molt amb Isabel Peña, una de les guionistes, perquè té molt de la Laia. 

També és Natalia a  Madres.

Sí. És un personatge molt bonic d’aquesta sèrie de Tele 5.  És una dona el somni de la qual és ser mare, és el que més desitja, i l’anteposa a la seva vida. A més, té una exdrogoaddicció molt forta, cosa que em va permetre fer un arc de personatge preciós. Perquè començava des d’un lloc molt vulnerable, ja que s’havia creat una personalitat per allunyar-se del passat. Va ser molt bonic de rodar, amb unes companyes meravelloses. 

Els seus primers passos a la tele van ser al Canal Super 3, amb el qual han crescut molts nens. ¿Quan va decidir ser actriu?

Sí. El dia del teu aniversari, a les set set del matí, al Canal Super 3 passaven una llista amb els nens que complien anys aquell dia. I jo cada aniversari em llevava per veure-la. No sé recordar quan vaig voler ser actriu. Sempre ho vaig voler ser. Amb 10 anys vaig voler fer teatre i els dissabtes anava a una classe de quatre hores. Un dissabte 9 d’octubre vaig fer aixecar el meu avi per anar-hi. Ell em va dir que no, que començava la setmana següent, però hi vam anar. I tenia raó ell: era la setmana següent. Imagina les ganes que tenia. I sense decidir-ho ho vaig acabar fent. Amb 15 anys vaig fer un càsting per a una obra musical, i aquesta va ser la meva primera feina.

Al seu talent s’uneix el seu atreviment. Va fer un càsting per a una pel·lícula francesa sense tenir ni idea de francès.

Això va ser bastant memorable. Li vaig dir al meu agent: «Hi ha un càsting per a una pel·lícula francesa. No parlo gens de francès, però apunta’m. Ho intentaré». Em vaig aprendre com un lloro les rèpliques i va funcionar. Me’n vaig anar a França tres mesos a rodar en francès com a protagonista. 

També ha passat per telenovel·les emblemàtiques de TV-3 com El cor de la ciutat iEl cor de la ciutat La Riera

Jo hi he après moltíssim. El ritme frenètic d’una sèrie diària t’obliga a resoldre, a estar actiu, despert...

També guarda molt bon record de La pecera de Eva, ¿oi?a pecera de Eva, 

Això va ser preciós. Allà vaig conèixer el Rodrigo [Sorogoyen]. Era una sèrie que estava guionitzada, però no dialogada. Tu, com s actor, et llegies la seqüència en el guió i havies d’improvisar amb el fil que et donaven. Va ser un gran aprenentatge.

El teatre significa molt per a vostè.

És molt important. És com una casa. M’encanten els processos creatius de 40 dies d’assaig. No el deixaré de fer mai mentre m’ho continuïn proposant. És un lloc on l’actor es troba amb si mateix. En l’audiovisual hi ha tantes coses al voltant... És molt diferent. Del teatre em fascina la màgia, l’adrenalina que dona sortir a l’escenari, que la gent estigui mirant i que cada dia sigui diferent. És una màgia de la qual, una vegada que la tastes, és difícil desenganxar-se.

I més si hi ha la seva mare entre el públic.

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

La meva mare sempre m’ha recolzat en els meus desitjos. De petita, l’escola ens va portar al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), de Barcelona, i jo, asseguda com a públic, vaig pensar: «Tant de bo pugui estar en aquest escenari». I, anys després, quan vaig veure la meva mare dempeus aplaudint, vaig pensar: «¡Mare meva, ho he aconseguit! ¡Soc aquí dalt!». Perquè aquest ofici és molt difícil. S’ha d’estar molt agraït i donar el 200% de tu mateix, ja que hi ha 500 actors molt preparats darrere. És una professió molt intermitent i quan un treballa, ho has de donar tot de tu mateix.