TU I JO SOM TRES

Els Alcántara nonagenaris, i ningú s’ho creu

Ha tornat ‘Cuéntame...’ Vint anys seguits els contemplen. Han arrencat executant una el·lipsi en el temps, una d’aquestes piruetes sobre el curs natural dels anys, i ens han col·locat Antonio Alcántara en ple 2020, o sigui fa un mes, a l’uci d’un hospital, infectat pel virus. Ha sigut una incrustació breu, al principi, posada amb calçador, segurament improvisada, perquè el capítol de veritat, la trama de veritat, discorre el 1992. A TVE-1 són molt aficionats a aquests jocs malabars amb el túnel del temps. Recordin la sèrie ‘El Ministerio del Tiempo’, on els actors passen contínuament d’un segle a l’altre, i continuen amb el mateix aspecte i fins i tot s’emporten el telèfon mòbil a la cort de Felip II. Cal anar amb compte amb aquests saltirons tan enginyosos. Aquest primer capítol de la nova temporada de ‘Cuéntame...’ –que discorre com ja els he dit durant el 1992– acaba amb un cotxe envestint Antonio Alcántara. Queda estirat al carrer. Han pretès deixar-nos amb l’insuportable dubte, el dolorós ‘suspens’ de no saber si Antonio ha mort o no ha mort. Però és clar, com que ja ens han explicat que està ingressat en un hospital en ple 2020, el suspens queda sense efecte: no pot haver mort el 1992. La longevitat dels Alcántara també és un altre gloriós misteri. De vegades una mica hilarant, francament. Segons la mateixa sèrie Antonio va néixer al poble de Sagrillas el febrer de 1926. O sigui que l’Antonio del 2020 té 95 anys exactament. Malgrat els ímprobes esforços dels serveis de maquillatge i caracterització, no ho sembla.

Amb aquest salt mortal al 2020, més efectista que efectiu, la sèrie ha aconseguit que es parli molt del tema. A mi m’interessa més el que està ocorrent en el curs natural d’aquest culebró, que repeteixo està ara al 1992. S’ha conformat un tremend triangle amorós entre Antonio, Merche i el bon jan de Max, que està colat per ella. I Antonio, que no ho pot suportar, li diu una nit: «Fa 40 anys que rego aquest hort. ¡I aquest hort és meu, és el meu hort!». ¡Ah! No sé com li haurà provat al feminisme aquesta assimilació de la dona com a hort de l’home. Deia l’estudiós Elías de Tejada sobre com dibuixa Lope de Vega la dona en els seus poemes: «Jardines donde besan y apuñalan / olorosas rosas cuajadas de alfileres que desgarran». És encara més tremend.

Temes:

Cuéntame cómo pasó TVE

Inicia sessió 0 Comentaris