Candela Peña: «En aquesta societat, si dones la teva opinió et titllen de problemàtic»

Quan el seu personatge va arribar a l’illa la temporada passada l’hi van vendre com un lloc on mai passava res, i va acabar amb uns quants assassinats. En els nous episodis també se li acumulen les morts.

Això ho hauríem de preguntar a Pepe Coira, el creador i guionista de la sèrie... Però en aquesta illa és on més he sentit jo això de «lloc petit, infern gran». ¡Tu no saps la de coses que passen a El Hierro! És una illa molt misteriosa i amb històries des dels guanxes.

En la segona temporada, la jutge Montes ja està més establerta a l’illa.

Només han passat dos mesos des de la primera temporada i està més acostumada a l’illa. Però està molt més sola, molt més enfadada, li sembla tot més injust, es fa moltíssimes més preguntes... Dubta de tot, fins i tot del sistema, perquè la justícia gairebé sempre està feta per al que la incompleix. Ella vol complir la justícia com a jutge, però com a persona moltes vegades no la comparteix.

Sembla que totes dues tenen coses en comú, perquè és una dona que diu les coses com les sent, igual que vostè.

Jo no tinc res a veure amb la jutge Montes. I no crec que la jutge digui el que vol dir, sinó el que ha de dir. Jo no estic sola, jo no estic enfadada, jo soc on vull estar. Vivim en un sistema i en una societat en la qual, si dones la teva opinió, et titllen de problemàtic. I jo soc simplement algú que dona la seva opinió. També a la premsa etiqueteu molt i hauríeu d’assumir responsabilitats, sobretot les dones periodistes. Hauríeu de suprimir alguns adjectius com a dona forta. Jo mai llegeixo un home fort o un home de la mitjana edat.

El molesten les etiquetes.

Jo no soc el que la premsa vol que sigui. Aquesta cosa que Candela no té pèls a la llengua. ¿Però quines tonteries són aquestes? Que se’ns respecti. Que la cara de Demi Moore és seva, no és patrimoni de la humanitat, i que a les dones no se’ns jutgi fins i tot pel que fa una amb la seva cara.

Sempre reivindica una portada en una revista de moda.

Jo sé perfectament el físic que tinc i a les dones que dirigeixen revistes de dones els dic: donin portades a dones amb talent, amb vides amb esforç, que no només es premiï la bellesa i l’aparença externa. Jo soc la primera que estima la moda i la bellesa, però donem també espai a la tenacitat. Perquè hi haurà nenes d’entorns rurals a qui els arriba un article d’una actriu i cal explicar-los que això és pic i pala. Igual que dic que a les dones gairebé sempre se’ns dirigeix, se’ns produeix i se’ns escriu des dels homes. I dins de l’imaginari col·lectiu del cavaller, tu hi ets fins que deixes de ser visiblement desitjable, i això per a ells sol ser a partir dels 40. A partir de llavors t’escriuen enfadada, putejada, malalta, com un conyàs de tia... ¡I, no, tios! «Si als 20 no t’assabentes de res i als 30 vas encara despistada... És als 40 quan ho petes.

¿Està llavors en el seu millor moment?

Jo ho peto ara. El millor que he llegit en la meva vida és quan en ‘Princesas’ Fernando León va posar del meu personatge: Carrer, bellesa discutible. ¡En tots els altres guions no et pots imaginar el que he llegit quan m’oferien personatges! I jo ara em veig ‘divi’. Sobretot, ara m’he assabentat que a la negació, a tot el que sigui per treure, per esborrar, dic que no. I al que sigui per sumar, que sí.

Vostè no va ser la primera opció per interpretar la jutge Montes a ‘Hierro’.

La primera idea que tenia Pepe Coira al seu cap era d’una jutge jove, tot just sortida de la facultat. Després va passar per diferents canals generalistes i li van dir que no. I quan va caure a Movistar, aquí van plantejar una actriu més gran, amb més experiència. I llavors al final algú llançaria el meu nom i pensarien: ni entre carn ni peix.

¿Com va la sèrie que ha escrit, ‘Puerto y camino’?

Pilar Castro serà Camino, que dirigeix una revista femenina, i jo interpretaré Puerto, que dirigeix un canal d’esports. A més hi ha una advocada i una biòloga. És una sèrie de dones a partir dels 35 anys, que han renunciat al que aparentment representa portar una vida de dones convencionals, com la maternitat, per ser altes executives. I explica que l’haver renunciat a totes aquestes coses tampoc els garanteix la felicitat. La produirà Isabel Coixet i estem en converses avançades buscant plataforma.

Aquest any es podria emportar el seu quart Goya per ‘La boda de Rosa’.

Estic molt satisfeta que els que voten, la gent de la meva professió, s’hagin adonat del treball que hi ha darrere de Rosa, la composició d’aquest etern escuder. Jo amb ella vaig intentar construir un Sancho Panza, algú que està al costat teu i si li dius que això són gegants, no et contradirà, sinó que t’acompanyarà en la teva bogeria.

L’última vegada que va recollir un Goya, el seu discurs, posant en evidència la falta de recursos de la sanitat pública i demanant feina per alimentar el seu fill, es va fer viral.

I l’únic que es va ressaltar va ser: fixa’t quina problemàtica per dir això. A casa meva sempre m’han deixat parlar. A la meva mare, que eren 14 germans, no la van deixar parlar, així que va dir: a la meva filla no li passarà el mateix. Jo simplement parlo, no vol dir que el que jo tingui raó, però no entenc per què a la gent que dona la seva opinió se la titlla de rara. A mi no em va semblar gens ressaltable, dins de l’alegria que jo tenia, dir: nois, fa tres anys que no treballo. A part, jo sortia d’un moment terrible en la meva vida personal. La meva mare em diu: et donen premis no perquè t’ho mereixis, sinó perquè pugis i diguis coses, perquè després la fas grossa. Així que imagina’t on està col·locat el meu ego. Jo sempre tinc els peus a la terra.

Ara torna a no tenir feina, a part de les seves col·laboracions a ‘La resistencia’ de Movistar+.

Doncs no en tinc, no. ‘Hierro’ la vaig acabar l’agost de l’any passat. Ara he de treballar i seguir. De vegades em diuen: podries posar més fantasia a la teva professió. Jo la fantasia la poso en els personatges, en les altres coses no vull explicar milongues, ni tampoc que els altres les expliquin. Si és que ha passat una pandèmia, som tots a casa, potser és el moment d’explicar-nos les veritats del barquer. I jo el que penso és que no hi ha cap actor en aquesta professió molt d’esquerres i superprogressista que hagi donat la cara per una noia i que hagi dit: que posin aquesta la primera, que és la protagonista, que jo cobro el mateix que ella i, si no, no la faig. Això no passa.

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

No obstant, mai ha sigut defensora de la política de quotes.

Jo el que dic és que no totes les dones tenen talent. I em fa una ràbia absoluta que les quotes siguin necessàries perquè una dona pugui accedir a una feina. Sé que són necessàries, però em fastigueja que hagi de ser així.