Miguel Ángel Silvestre: «L’acció de ‘Sky rojo’ no va ser còmoda de rodar»

Si les noies són les autèntiques heroïnes de Sky rojo, al trio masculí format per Asier Etxeandia, Miguel Ángel Silvestre i Enric Auquer els ha tocat ser els dolents de la pel·lícula. Tot i que els seus personatges de proxeneta egòlatra i els seus sicaris macarres també siguin uns perdedors i estiguin carregats de debilitats i flaqueses.  

Els ha tocat fer de dolents. 

Asier Etxeandia: ¡I és una meravella!

Miguel Ángel Silvestre: Hi ha una cosa que fan molt bé l’Álex [Pina] i l’Esther [Martínez Lobato, els creadors], i és que les cartes no són només blanques o negres. A mesura que vas coneixent els personatges, en algun moment empatitzaràs amb algun. Nosaltres juguem amb la carta de la baralla més incòmoda, però és un orgull explicar aquesta història perquè aquestes dones enamorin el món sencer.

En el fons, ¿el Romeo [Etxeandia], el Moisès [Silvestre] i el Christian [Auquer] no són uns perdedors? 

Miguel Ángel Silvestre: Tothom, en algun moment de la vida, ha sigut víctima. Jo crec que no pretén ser una sèrie moralista, sinó que és pura acció i entreteniment, amb personatges molt extrems i que et fan riure en moments de molta tensió.

Enric Auquer: Vivim en un moment en què ens agrada anar als extrems: el bo i el dolent, l’èxit i el fracàs... I més quan fas aquest tipus de ficcions d’entreteniment, en què perquè surti una superheroïna hi ha d’haver un superdolent.

El Romeo és el líder, tot i que no passa pel seu millor moment... 

Asier Etxeandia: El veritable conflicte del Romeo és que, tenint tot aquest poder i egocentrisme, sentint-se tan messies com se sent, de sobte li donen per to arreu i el seu món s’ensorra. És com un lleó ferit i encara és més perillós que abans perquè té tantes ganes de venjança que no pot ni respirar. Per això arriba a un punt psicòtic. Jo crec que acaba tornant-se molt boig, més del que ho estava.

¿Va ser difícil fer humor negre en una sèrie amb un rerefons tan dur com el del tràfic de dones?

Asier Etxeandia: És que en les situacions més terrorífiques hi ha un moment en què, si ho veus des de fora, és hilarant. I això és el que s’ha de fer, no es pot jutjar. Aquí és el que passa. Les situacions que viuen són tan bèsties, que d’aquí ve l’humor negre, rient-te del més tràgic. Però riu l’espectador, no perquè hi hagi una intenció en cada escena de fer riure. En la sèrie hi ha una comunió brutal entre la fotografia, el ritme, la música, el to interpretatiu amb personatges gairebé de còmic... Tot el que l’engloba és la vaselina perquè es pugui parlar d’un tema tan bèstia com el tràfic de dones, perquè et faci pensar des de l’entreteniment i des d’aquesta muntanya russa.

¿No creuen que els personatges estan molt portats a l’extrem?

Asier Etxeandia: ¡És clar! Estem superextrems, superamunt, molt èpics en tota la interpretació, però crec que són personatges hipercreïbles.

¿El rodatge va ser tan frenètic com el ritme de la sèrie?

M. S.: Crec que el que es veu no és exactament com ho vam viure nosaltres. L’acció no és còmoda de rodar, hi ha molta feina prèvia per arribar a aquesta intensitat. També va costar una mica entendre l’ADN de la sèrie, el que proposaven l’Álex i l’Esther. Ells mateixos deien: ho descobrirem, ho anirem veient. Per això vam repetir diverses escenes de diferent forma. Han fet un treball molt laboriós.

Enric Auquer: Jo vaig acabar esgotat amb el Christian, és un personatge que exigeix molta energia, acabes molt carregat de tot aquest dolor, d’haver de plorar tant, cridar tant, de ser tan dolent... Crec que és el més difícil que he fet perquè has d’estar tota l’estona al cent per cent. 

¿Creuen que la ficció espanyola està en el seu millor moment?

Enric Auquer: Aquesta és una afirmació molt forta... El que sí que hi ha és més quantitat de coses, i coses que es fan aquí es veuen directament a tots els països sense que siguin d’Almodóvar. ¿Però quants Víctor Erice o Berlangas hi ha ara? Així que depèn...

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

Asier Etxeandia: Ara mateix és un moment formidable perquè, amb les plataformes, hi ha molta gent que s’atreveix a fer els seus projectes més personals i independents i ja no hi ha aquesta cosa que s’havia d’agradar a tothom perquè el públic no canviés de canal. Hi havia una mena de bonisme per agradar a les famílies. Ara els creadors poden atrevir-se a explicar les històries sense filtres, ser més valents. Així que és un bon començament, però estic segur que arribarem molt més lluny.

Miguel Ángel Silvestre: Pots ser molt més transgressor. Una sèrie com Sky rojo hauria sigut impossible de concebre fa 10 anys per a una cadena generalista i, no obstant, Netflix i Álex Pina s’arrisquen. És un gran moment per a les sèries, tot i que no sabria dir si també per al cine. Són temps i velocitats diferents. ¿Què és millor, conduir un Ferrari o anar a cavall? Molts diríem que anar a cavall, però el Ferrari et porta més ràpid a la teva destinació... L’art es reinventa, tot i que sens dubte les sèries ara tenen un nivell artístic que no havien tingut mai.