Documental a Telecinco

El demolidor testimoni de Rocío Carrasco estén la lluita antimasclista

  • L’infern de maltractaments continuats que la filla de Rocío Jurado va viure amb el seu exmarit, Antonio David Flores, posa sobre la taula el debat sobre la violència de gènere i la misogínia que segueixen perpetuades en la societat

  • 016: Telèfon contra la violència de gènere (gratuït i no deixa rastre a la factura)

El demolidor testimoni de Rocío Carrasco estén la lluita antimasclista
7
Es llegeix en minuts
Beatriz Martínez y Julián García

Espanya es va paralitzar amb l’emissió dels dos primers episodis de ‘Rocío. Contar la verdad para seguir viva’, la docusèrie (o com vulguem dir-ne) de Mediaset España dirigida per Ana Isabel Peces en què Rocío Carrasco, filla de la cantant Rocío Jurado i el boxejador Pedro Carrasco, s’asseia per primera vegada davant una càmera, després de 20 anys de silenci, per revelar l’infern de maltractament continuat que va viure al costat de la seva exparella Antonio David Flores el seu patiment per la no relació amb els seus fills des de fa anys i el seu intent de suïcidi, l’agost del 2019. Un dels testimonis televisats sobre violència masclista més esquinçadors mai emesos en antena en horari de màxima audiència.

La imatge d’una Rocío Carrasco devastada, banyada en llàgrimes, que reconeixia haver sigut diagnosticada amb una «síndrome ansiodepressiva moderada-greu» que l’havia portat a intentar treure’s la vida amb una sobredosi de pastilles, va tenir l’impacte d’una bomba atòmica. Les reaccions a les xarxes socials no es van fer esperar i la classe política va saltar a l’arena. La ministra d’Igualtat, Irene Montero, va obrir un fil a Twitter en defensa de Carrasco, «una víctima de la violència de gènere en les paraules de la qual es poden veure reflectides moltes dones d’Espanya que no veuen sortida a la seva situació, sobretot quan no reben el recolzament de la Justícia». La diputada socialista Adriana Lastra va dir de la ‘celebrity’ que és «una dona valenta, una supervivent». El hastag #RocioYoSiTeCreo va començar a córrer com l’espuma. I Iñigo Errejón, líder de Més Madrid, va recordar el cas d’Ana Orantes, assassinada pel seu marit després d’una entrevista a la televisió que va causar una enorme commoció social i una remodelació del Codi Penal. 

«El relat d’un maltractament és catàrtic i guaridor per a la dona que el porta a terme i imprescindible perquè altres dones aprenguin a detectar-lo», explica a aquest diari Luis Pliego, director de la revista ‘Lecturas’. «La mateixa Rocío explica que ella veia amb normalitat les situacions que va viure amb Antonio David des dels 18 anys. No tenia res amb què comparar-ho. Per això la importància del seu testimoni al documental», afegeix el periodista. En veritat, ningú imaginava que un culebró de la premsa sensacionalista aixecaria tanta polseguera i posaria de manifest alguns dels problemes estructurals més greus que segueixen arrelats en la nostra societat. Són molts i variats, però tots es concentren en una cosa molt bàsica: el descrèdit sistemàtic a les dones i les conseqüències que això comporta. 

Telecinco, l’altaveu

Durant el xou televisiu paral·lel a l’emissió d’aquests dos episodis, el 0 i l’1, conduït pulcrament per Jorge Javier Vázquez, es va parlar de temes importants d’una manera contundent que no sol ser l’habitual en els programes que configuren el conglomerat de Mediaset: de la violència masclista, del maltractament psicològic, de les llacunes del sistema judicial, de la hipocresia dels mateixos mitjans de comunicació i de la salut mental de les víctimes d’abús. El documental va permetre als espectadors endinsar-se en uns fets dels quals fins ara només havíem tingut una única versió, la de Flores, convertit en estrella mediàtica i que durant anys ha escampat la llavor de l’odi envers la seva persona, al mateix temps que construïa la seva imatge de víctima i pare model.

Curiosament, o no, a la mateixa cadena, Telecinco, que durant anys havia donat a l’ex guàrdia civil un altaveu privilegiat. «Efectivament, és el mateix altaveu des del qual s’han abocat tota mena d’atacs contra ella. Però Rocío controla ara la narrativa. Ha imposat les seves condicions sobre el tractament que es dona al seu testimoni. I ningú pot pagar-li la xifra que li ha donat Mediaset», analitza Pliego, que considera que a Carrasco no li quedava ja cap altra sortida que denunciar el seu cas a televisió: «Ha intentat silenciar el seu ex primer per la via judicial. Té més de 10 demandes per intromissió en l’honor. També el va denunciar per un delicte de maltractaments continuats en el temps. Però Antonio David no va ser acusat pel fiscal ni jutjat després de la denúncia; per tant, legalment és innocent. Així que a Rocío és l’única sortida que li quedava: explicar-ho per televisió en ‘prime time’».

La pregunta sembla inevitable: ¿era necessari arribar a això per despertar la consciència de l’espectador? Pel que sembla, sí. Perquè les coses canviïn es necessiten forts revulsius que generin un impacte social. La televisió sempre ha tingut aquest poder i l’ha utilitzat com li ha donat la gana, i el públic és un receptor que absorbeix tots aquests missatges i se’n nodreix. La seva responsabilitat, per tant, és màxima a l’hora d’educar en valors, però això gairebé mai passa i els debats solen reduir-se a un espectacle circense. 

Connectar amb el públic massiu

Notícies relacionades

Pot ser que ‘Rocío. La verdad para seguir viva’ també tingui molt de barraca de fira, sens dubte, ja que el seu format semblava estar plantejat així, tot i que revestit d’una gravetat una mica impostada: aquesta obertura al piano amb la cançó ‘Tout l’univers’, de Gjon’s Tears, representant suís al festival d’Eurovisió; aquesta banda sonora elaborada a base de temes de Max Richter, com el colpidor ‘Path 3 (7676)’ del seu disc ‘Sleep’... Tot en el marc d’un heterogeni fòrum de debat format per figures que ens portaven des de ‘socialités’ com Belén Esteban i Lydia Lozano fins a la periodista Ana Pardo de Vera; la serietat de tot el que es parlava barrejat amb la frivolitat intrínseca del mitjà, unit a la perversa ambigüitat moral que envoltava l’ambient... Un ‘cacao maravillao’ al més pur estil Telecinco.

En qualsevol cas, i més enllà del discutible xou paral·lel, el que sí que ha aconseguit Rocío Carrasco és connectar amb el públic massiu a través de la seva història i posar sobre de la taula un debat públic que necessita referents a l’hora de visibilitzar una lluita reivindicativa que fa anys que està en procés. Així, la crònica rosa ha aconseguit generar conversa al voltant del masclisme i la misogínia que continua perpetuant-se en el nostre sistema. En aquests dos primers capítols, una Carrasco ara ferma ara a punt de trencar-se, enumera amb memòria i precisió bona part dels insults i amenaces que ella va patir en carn pròpia, i que corresponen amb els prototípics patrons de comportament masclista que comencen soscavant l’autoestima de la dona («ets tonta, ets una inútil, estàs grassa, estàs boja») per acabar assestant el cop de gràcia amb l’arma més dolorosa: «Ets mala mare». «No volia sentir por, vergonya, ser qüestionada per tothom», explica Carrasco, que adverteix també del maltractament psicològic que han patit els seus fills, Rocío i David. Trencada en llàgrimes, amb el diafragma gairebé pujat al coll, ha relatat: «Quan em tornava els nens a la porta de la casa, sortia a veure’ls, feia que els nens s’acomiadessin del seu pare, ell m’increpava i m’insultava, aprofitava aquestes preses de contacte per insultar-me i dir-me que me’ls trauria: ‘filla de puta, t’odiaran, faré que t’odiïn’».