La crítica de Monegal: El petit Nicolás, minyona i escolà

A la parella Wyoming & Mateo, instituïts sobre la marxa en policies, els hem vist preocupats sobretot perquè consideren El petit Nicolás un element molt llest i esmunyedís. Van prendre’s la molèstia d’explicar-nos el seu colossal currículum de probables delictes, i no sabien si sortir a la seva recerca disparant trets o si havien de fer-li una estàtua allà mateix, per posar-la al costat de la de Luis Bárcenas, ‘The fucking Master of the universe’.

Però en aquest repàs de les seves habilitats il·legals i trapasseres n’hem trobat a faltar una. La que va explicar l’altre dia a ‘Tot és mou’ el periodista Iu Forn, autor del recent documental Jorge Fernández Díaz contra el mal. Explicava Forn que Nicolás es va guanyar la confiança del llavors ministre de l’Interior Fernández Díaz competint amb ell en religiositat i misticisme. No el coneixia personalment, però va descobrir l’església on el ministre acudia cada matí a sentir missa, i Nicolás es posava al costat seu, i si el ministre resava i combregava, Nicolás resava i combregava més, amb més devoció, amb més fervor, i amb un recolliment espiritual que aviat va cridar l’atenció del ministre.

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

Pel que sembla, afegia a aquesta colossal religiositat detalls de bon gust i servitud cap a Fernández Díaz. Estava sempre pendent del que pogués necessitar el ministre, i així, poc a poc, fent-li d’atent i servicial escolà, el ministre, complagut, va acabar fitxant Nicolás perquè fes vàries, pintoresques, heterodoxes i opaques feinetes, alguna fins i tot a Catalunya en relació amb el cacau de la ‘Pujol’s family’. O sigui que la tàctica de guanyar-se la confiança d’algú a base de mimetitzar les seves aficions i gustos, i sobretot, de fer-li de ‘fidèle servant’ capaç d’enfangar-se en el que sigui pel seu amo és molt efectiva.

Des de temps immemorial, i fins a l’any 1900, per exemple, hi havia a Anglaterra la figura de l’encarregat del lavabo del Rei. Eren persones que volien prosperar i es dedicaven a ser el criat, la minyona, del cul de Sa Majestat. ¡Ah! Ara comprenc perfectament Gabriel Rufián quan diu: «No som la criada de ningú». O sigui, «No som la minyona de ningú».