Elísabet Benavent: «‘Valeria’ ha donat més versemblança a les escenes de sexe del llibre»

Tot i que recalca que ‘Valeria’ no és una saga autobiogràfica, reconeix que, al ser la primera que va escriure, té molt d’ella i que comparteixen moltes pors. «Potser molt honestes, perquè quan penses que no et llegirà ningú, aboques d’una manera molt gràfica tot el que t’està passant per dins», explica. «Amb el temps m’he adonat que vaig abocar-hi un munt de coses que jo encara no sabia que em passarien, com la relació amb un editor, que no tenia ni idea de com era. O la relació amb el mateix text, la síndrome de la impostora, la precaritat del món literari, la fragilitat de l’escriptor i totes les pors que comporta... Perquè quan escrius, encara que et vagi molt bé, no saps què serà de tu en els pròxims anys», lamenta.

El que mai va viure és aquesta sensació de vendre la teva ànima al diable de què parla aquesta segona temporada la seva protagonista, que ha de decidir si accedeix a cedir els drets de la seva novel·la a una editorial perquè la llanci sota un pseudònim o arriscar-se a fer-ho amb el seu nom, però pel seu compte. «Mai he tingut la sensació d’haver d’elegir entre els meus principis i la meva carrera», remarca.

Les seves muses, les seves amigues

Les quatre amigues que protagonitzen ‘Valeria’, amb caràcters totalment diferents i complementaris, beuen molt de referents com a ‘Sexe a Nova York’ o ‘Girls’, tot i que l’escriptora insisteixi que es va inspirar en les seves pròpies amistats per donar-los vida. «Les vaig plantejar com era el meu grup d’amigues, que assemblem com un ou i una castanya», afirma. «Vaig escriure ‘Valeria’ el meu primer any a Madrid, en el moment vital en què totes havíem de buscar-nos la vida fora de casa. El grup se separava i, no obstant, ens sentíem més unides que mai, potser perquè començàvem a valorar un munt de coses que abans es donaven per fet perquè ens havíem criat juntes. Les trobava a faltar i era una manera de fer-los un homenatge i retrobar-me amb elles», reflexiona.

Per això sap del que parla la Valeria quan tem que els que l’envolten s’ofenguin si es veuen reflectits al seu llibre. «Fins fa un any vivia amb la tranquil·litat que les meves amigues no em llegien i podia fer qualsevol malifeta robant-los parts de les seves vides i maquillant-les una mica. Però s’han posat al dia», explica. Tot i així, no hi ha hagut tensions. «La majoria estan encantades amb el que es troben de si mateixes perquè diuen que he agafat la cara més amable i divertida dels problemes que hem viscut juntes. De vegades he sentit por que creguessin que el que escric prenent llicències sigui el que penso d’elles. Però han entès molt bé que, per mi, són les meves muses i la meva inspiració», apunta.

Els dubtes que caracteritzen la seva protagonista l’han portat fins i tot a «tenir ganes d’asfixiar-la» en alguna ocasió. «Hi ha un moment en l’escriptura en què els personatges prenen veu en la història, tu vols que facin alguna cosa i a ells no els dona la gana. Llavors la història s’atura; no et funciona perquè el personatge es regira. I has de claudicar i fer el que et demana, perquè si no la història no és coherent». I en posa un exemple: «És com quan veus un amic fer el mateix error una vegada i una altra. Des de fora jo veia que la Valeria havia de decidir-se, que no podia estar dubtant tant, però ella encara no ho veia, encara no era el seu moment. Em venien ganes d’asfixiar-la, però havia de respectar el seu procés», recorda.

Espai per al Satisfyer

Notícies relacionades

Campanades a Noruega

¡¡Ànims, Julián!!

El sexe, que va ser tan present a la primera temporada, continua mostrant-se en aquesta segona de manera molt natural i realista. Fins i tot hi ha espai per al famós Satisfyer. «La sèrie ha rejovenit el text dels llibres. Jo vaig escriure les escenes de sexe d’una manera més ideal i la sèrie els ha donat més versemblança, dient que no és perfecte, que no som en una pel·lícula de Hollywood en què tot surt superbé i s’arriba alhora», comenta Benavent. «A més, ha posat el focus en el plaer femení. La figura de la dona, en la ficció, sempre ha sigut més l’objecte de desig que el desitjant. I veure com es viu el desig en soledat, amb el Satisfyer, l’eròtica de l’onanisme i l’autoplaer és important, perquè treu tabús. Està dient a totes les dones que veuen la sèrie que no hi ha res dolent en el seu desig i que han de viure’l amb llibertat», afegeix.

Amb l’empenta que li ha donat la sèrie a la venda dels seus llibres, ha decidit repetir amb Netflix per portar a la pantalla una altra de les seves obres, ‘Fuimos canciones’, que arribarà el 29 de setembre en forma de pel·lícula, protagonitzada per María Valverde i Álex González. «Crec que han sabut plasmar molt bé el llibre, tot i que hi havia el hàndicap d’unir dues novel·les de 500 pàgines cadascuna en una pel·lícula». Amb ‘Valeria’ no podria estar més satisfeta: «Ens ha portat nous lectors i ens ha obert les portes d’altres països. ‘Valeria’ continua viatjant», reconeix.