Manel Fuentes: «Treballes sense xarxa i allà dones una mica el millor de tu»

Tot i que a Manel Fuentes (Barcelona, 1971) l’associem de seguida amb ‘Tu cara me suena’, l’exitós concurs d’imitacions d’Antena 3 que presenta des de fa 10 anys, el periodista té una llarga carrera a la ràdio (‘Doce en punto’ , ‘El matí de Catalunya Ràdio’) i a la televisió (‘Crónicas marcianas’, ‘Caiga quien caigua’, ‘La noche con... Fuentes i cía’). Ara és el mestre de cerimònies d’aquest emocionant joc d’endevinar qui canta o no anomenat ‘Veo cómo cantas’, que acaba d’estrenar Antena 3 amb èxit. Fuentes està content amb aquest projecte, que s’uneix a ‘Tu cara me suena’, que aviat estrenarà la novena edició. Però encara en vol més.

Farà doblet a Antena 3.

I si fes falta faria un programa diari. Antena 3 sap treure el màxim dels seus actius. No tinc problema. I ‘Veo cómo cantas’ per mi és diferent del que he fet fins ara. com ‘Caiga quien caiga’, ‘Crónicas marcianas’, ‘La noche con... Fuentes i cía’ o un ‘talent’ com Tu cara me suena. És fer un pas més, perquè et fiques en un ‘guessing show’ i perquè és un concurs en què els concursants s’estan jugant uns diners en una època en què molta gent els necessita. Per tant, al jugar amb les emocions, és una miqueta diferent del que és un xou. Hi ha una part que són els assessors; una altra, molt important, que és el concurs, on estan en joc els diners, i després, una altra, fer que a casa es jugui també. La meva tasca és que tingui ritme. I el repte és tornar a treballar amb gent amb molt talent, com a ‘Caiga quien caiga’, i canviar aquest registre.

.@fuentes_manel nos recuerda la dinámica de #VeoCómoCantas2, ¡el juego más enigmático de la tele! 👀🎤

¿Estáis preparadxs? Directo ▶ https://t.co/A4kkBBHGSb pic.twitter.com/9qozxtVB7C

— Veo cómo cantas (@VeoComoCantas) 15 de septiembre de 2021

¿Li ha costat canviar?

La veritat és que m’agraden els reptes i continuo tenint ànima d’aprenent. He estudiat el format en altres països per veure’n l’estructura. He treballat molt intensament a casa, a les oficines de Warner... I, com que vam poder treballar amb una miqueta d’antelació, les gravacions van ser molt ràpides. Però prèviament sí que vam tenir aquell moment de pausa, perquè l’alquímia estigués al gust de tots. Estic molt content amb el resultat.

Els assessors tenen tanta personalitat com els membres del jurat de ‘Tu cara me suena’. Per tant, ha de recórrer a la seva habilitat per gestionar-los.

A Ruth Lorenzo la conec i és una persona absolutament perfeccionista, que sap cuidar tots els detalls, i ja havia treballat amb El Monaguillo. Amb Josie hem coincidit moltes vegades i mai havíem aconseguit treballar junts. I Ana Milán és un dels meus somnis per a ‘Tu cara me suena’, perquè és una persona amb un gran talent. Per tant, beneït sigui el problema d’haver de posar ordre. Pitjor seria no tenir uns elements tan potents. 

El programa ha tingut molt bona acollida. ¿Li preocupava que no fos així? 

Amb qualsevol treball cal anar amb tota l’ambició, però també amb tota la humilitat. Fins i tot amb ‘Tu cara me suena’ estem treballant des de la base una altra vegada: com treure partit al millor escenari, al millor càsting... Serà el desè any i volem que sigui tot perfecte. I en en el cas de ‘Veo cómo cantas’ és el mateix. Però amb el màxim esforç i la màxima ambició, el resultat és bo. Tot i que sempre cal comptar amb el beneplàcit de l’audiència. 

Els assessors, ja es veu, no tenen la més mínima idea de qui és el cantant i qui l’impostor. ¿I vostè?

Jo sí que sé qui canta bé i qui malament, però, tot i que intentes que el concursant l’encerti, no pot notar-se. I, alhora, has de punxar els assessors perquè n’hi hagi una miqueta més de xou. És una situació molt ambivalent i per això és un repte personal per consolidar més el registre com a presentador. Estic content de l’aprenentatge i dels companys de viatge.

Tant a ‘Tu cara me suena’ com en aquest programa, ¿quant hi ha de guió i quant d’improvisació? 

Després d’anys de treballs en què saps què passarà, aconsegueixes experiència. Potser ‘Caiga quien caiga’ sí que era més un treball de guió, però amb ‘Tu cara me suena’ et sents una mica com Xavi repartint joc, perquè no saps gaire bé què passarà. I a ‘Veo cómo cantas’ no saps a qui elegiran primer o què passarà. O si un assessor diu alguna cosa i tu hi treus suc. Treballes una miqueta sense xarxa i és allà on dones el millor de tu. Perquè saps que no et pots emparar en res. 

¿I quines expectatives té amb els concursants de la novena edició de ‘Tu cara me suena’?

Hi ha molt talent. Gent molt desitjada que havíem intentat que vingués en anys anteriors i no havíem tingut el ‘sí’ per problemes d’agenda o perquè no s’atrevien a fer el pas, i el càsting es va tancar quan hi havia més incertesa. Però molts tenien ganes de dir: «Som aquí i la vida segueix malgrat el coronavirus». Per tant, tenim ganes de tornar i treballar per donar el millor programa possible a Antena 3.

Nou temporades i sempre al capdamunt. ¿No li fa por que aquest programa es pugui cremar?

Amb por no es pot viure. I sense assumir reptes. Cal treballar sempre al caire del que saps per experiència i d’allò que no saps, però que creus que ets capaç de donar de tu. Són 10 anys de ‘Tu cara me suena’ i no vull fer d’avi Cebolleta, però no et dic de ‘Caiga quien caiga’. I llavors m’haurien pogut dir si no em feia vertigen, i després a ‘Crónicas marcianas’, i després a ‘La noche... De Fuentes y cía’, que va durar el que havia de durar. Les coses tenen les seves etapes, però quan hi ha un treball honest i intens, al final hi ha un públic que no ens abandona i fa que continuem donant el màxim.

¿I no s’ha ressentit de les aturades sofertes amb la pandèmia?

No. L’anterior edició vam estar vuit mesos aturats. Va ser el moment més dur, perquè vam deixar l’edició a mitges. I la veritat és que el públic va tornar superfort i estem encantats. Per a aquesta hem treballat molt intensament amb moltes novetats, i celebrem aquests 10 anys d’una manera magnífica.

No es pot queixar, però ¿somia amb algun altre programa?

Amb un de diari. És una cosa que m’encantaria. Pensa que jo estic habituat a fer ràdio durant sis hores cada dia i després feia un ‘prime time’ o programes de migdia diaris. Aquesta gimnàstica diària és una cosa que trobo molt a faltar. Evidentment, aquests ‘prime time’ són una meravella i els desitjo una llarga vida. 

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

¿Un programa diari? ¿Parla de presentar un concurs o el nou ‘Espejo público’?

Aquí hol deixo. Qui ho hagi de decidir, que ho faci. Però pot ser un programa de periodisme esportiu, de periodisme normal, concursos o ‘talents’. Em continua apassionant aquesta professió, em continua apassionant comunicar, i si el repte és bo i els companys de viatge també, endavant.