Entrevista
Mónica Naranjo: «Estudiar el món de la parella és una cosa que em fascina»
Mónica Naranjo (Figueres, Girona, 1974) és una artista inclassificable i també ho és com a dona. Com a cantant va trencar tots els esquemes amb la seva impactant estètica i el seu pop radical quan va irrompre en el panorama musical, però no deixa de sorprendre complerts els 40. Ja sigui en la seva faceta com a cantant, compositora i productora musical com en les seves tasques de jurat (‘Tu cara me suena’, ‘El número uno’, ‘OT’) i de presentadora (‘¡A bailar!, ‘Mónica y el sexo’, La isla de las tentaciones’). El dijous 11 estrena un nou ‘reality’ sobre amor i banyes, ara a Netflix, ‘Amor con fianza’, en què s’endinsa en una matèria que l’apassiona: el món de la parella. Diu que és màgic. I tan sexi...
Pensàvem que ja no es podria fer un pas més en formats com ‘La isla de las tentaciones’ i arriba ‘Amor con fianza’ i ho aconsegueix. ¿Sabien els concursants que s’enfrontarien a tantes situacions noves?
Algunes, sí; d’altres, no. El bo que té poder treballar amb sis parelles que no tenen cap tipus de vinculació amb un mitjà de comunicació ha sigut poder sorprendre’ls i veure la seva autenticitat davant el que els ha passat. Perquè han anat passant coses que s’han anat modelant així que n’han anat passant d’altres. La cosa bona que té un format com aquest és que mai es pot fer el mateix. La gent mai pot preparar-se per poder entrar a un ‘reality’ com aquest. Perquè van passant coses i nosaltres anem canviant-los-les. I farem el que hàgim de fer per enfortir la parella i descobrir la veritat. Perquè tots venen amb molts dubtes.
Amb falta de... confiança.
Perquè han passat coses que l’han minvat.
El programa comença fort des del minut u: es revelen molts secrets dels membres de les parelles que han passat per l’‘eye detect’, una espècie de màquina de la veritat.
També ho he fet jo. ¡Jo hi he passat! Calia passar-hi. Havia de saber si realment això funcionava... (riu)
Això sí que se’n diu implicació...
I puc dir que és infal·lible.
L’única diferència és que vostè no tenia la parella al costat assabentant-se de coses que és millor no saber-les.
Però tenia la meva companya, que és com la meva germana, i pensava: «¡Per Déu, que no em preguntin segons quines coses. perquè ho sabrà tot de mi!» (riu)
És que, és clar, hi ha secrets que una s’ha d’emportar a la tomba.
Nooo. Tampoc hi ha tantes coses per guardar...
El títol del programa ‘Amor com fianza’ respon a una cosa que sabem des de petits: que la mentida té un preu. El que passa és que aquí és literal: els diners que els treuen del pot comú –la fiança– quan algú no diu la veritat.
La mentida té un preu i la veritat, també. La veritat suma i la mentida resta. Però la veritat, en alguns casos, sobretot emocionals, també resta.
Pot fer molt mal. I ells han de valorar si anteposen els diners a salvar la parella.
Com que hi ha moments tan difícils... Perquè al principi és com tot molt ‘happy’, molt bonic. Van passant coses, es van coneixent... M’encanta, perquè aquí hi ha les converses ‘sotto voce’, ja que es pensen que no els estem escoltant. Però ens estem assabentant de tot, una cosa meravellosa. Al principi els diners són molt importants. Diuen: «Vinga, direm tots la veritat, perquè són molts diners.» I tots responen: «Sí, sí, sí». Però al final, que és el bonic de la història, no imperen els diners. Impera la parella. Impera l’amor.
¿Per què creu que ens enganxen tant aquests programes de banyes, que ens jurem no veure i acabem fent-ho?
Perquè veiem un trosset de la vida aliena, que, en alguns casos, es pot assemblar a nosaltres o a la parella del costat. Jo crec que moltes persones veuran ‘Amor con fianza’ i s’hi sentiran identificats. I, al final, fins i tot poden solucionar el mateix problema que ells tenen. Diuen: «Això s’ha de canviar, perquè si no, arribarem fins allà i això és molt dolorós». Aquest tipus de formats a part d’entretenir-te i veure la vida aliena per una pantalla, també ajuden. I hi ha un públic juvenil, que és el que més els segueix.
I el que més es veu reflectit en les seves històries. I potser pren nota de com aquestes noies que estan atrapades en una relació s’acaben empoderant i diuen: «Fins aquí».
Però han d’empoderar-se amb cert criteri. Perquè algunes persones, tant noies com nois, passen d’un extrem a l’altre. I l’ideal és mantenir-se en un estat neutral i dir: «A mi m’ha passat això, he deixat que envaïssin el meu espai i a partir d’ara no ho permetré, per molt que estimi aquella persona». Fins aquí bé. Però comencen una nova relació i no el deixen ni parlar. No pot ser, perquè ni totes les dones som iguals ni tots els homes.
És molt curiós que sent parelles joves encara visquin amb tanta intensitat les banyes.
Com nosaltres les hem viscut.
Però se suposa que en aquesta època hi ha més poliamor, parelles obertes....
Quan hem sigut adolescents i quan no tant, el món de la infidelitat el vivíem pràcticament com una tragèdia. El que volíem era explicar-ho a les nostres amigues i que ens fessin de ploramorts. Ara, com que estem curades d’espant i en tenim 40 i tants, sembla que això no vagi amb nosaltres. I et dic que i ¡un rave! ¡I tant que va amb nosaltres! Perquè si estem totalment entregades en una relació, si veus que la teva parella t’és infidel o està flirtejant amb algú i t’és deslleial, el dolor és el mateix. No va amb els joves només, aquesta situació va amb tothom.
És la conseqüència de l’amor.
Sí. Perquè tingues en compte dues coses: els dos primers anys és pura fantasia. Això no existeix, no hi ha relació. Simplement estàs vivint una espècie de malaltia. Una malaltia sexual, un enganxament tòxic, una unió tremenda. I quan passen els dos anys és quan comences a veure els defectes en la personalitat. I és allà quan comença la relació: perquè és molt fàcil estimar la part amable i molt difícil estimar el que no és tan amable. I en els principis de relació és igual l’edat que tinguem. Jo recordo que em deien les meves amigues grans: «És que l’amor fa tornar imbècil». No és que l’amor tal com arriba et fa tornar imbècil, és que és una malaltia, perquè no veus l’error, estàs hipnotitzada. Estàs tan hipnotitzada, que no pots veure els defectes de la teva parella. I si ve algú i te’ls explica, t’emprenyes... És així...
Vostè, com a presentadora, a ‘La isla de las tentaciones’ es mostrava més hieràtica, mentre que a Sandra Barneda la venç l’emoció.
És que la Sandra no és de pedra.
Aquí també vostè es manté bastant distant. Almenys és el que veiem, perquè la seva cara evidencia que pateix el seu sofriment.
Tampoc jo soc de pedra. Hi ha moments en què dius: «Mare meva...» El bonic d’aquest programa és que pots entrar, pots tocar-los, pots calmar-los, pots orientar-los, ensenyar-los un camí... I oferir-los l’‘eye detect’, davant el dubte que els està matant. I això és meravellós.
Sembla que en televisió s’ha especialitzat en programes que parlen de la parella, el sexe. Primer va ser ‘La isla de las tentaciones’, ara ‘Amor con fianza’. Se sent còmoda en aquest tipus de formats que parlen del món afectiu, ¿oi?
¡M’encanta! El món de la parella em sembla tan increïble, tan màgic, tan sexi, tan apassionant, tan incògnit tot... Estudiar el món de la parella és una cosa que em fascina.
Després de ‘La isla...’, va seguir amb la seva faceta de presentadora en un projecte molt personal: ‘Mónica y el sexo’, en què parlava de sexe en primera persona i sense tabús. ¿Hi haurà nova temporada?
De moment, no. I és una llàstima, perquè és preciós. A mi m’encanta. Va ser una experiència preciosa per a tot l’equip. No diem que no, perquè són programes intemporals i potser un any diem: «Doncs, vinga, segona part de ‘Mónica y el sexo’ i ens n’anem a Honolulu, a veure com es practica allà el sexe».
Aquest dijous, 4 de novembre, treu un nou single: ‘Abran paso a una diosa’ –¡quin poder!–, que és la sintonia d’‘Amor con fianza’.
‘Abran paso a una diosa’, sí. Així és com comença aquesta cançó, que va sorgir després de viure intensament tota la història amb el format. ¡I qui millor que jo coneixia el format per poder fer-ne la capçalera! Llavors, quan ho vaig oferir, em van dir que sí, és clar.
Hi ha un altre projecte del qual encara es desconeixen detalls: ‘A dúo’. Sona també de parelles.
És una cosa que encara estem preparant, però que el tenim en ‘stand by’ de moment.
No li he preguntat encara per què se’n va anar de ‘La isla de las tentaciones’, malgrat que el programa va resultar ser un èxit d’audiència.
Jo vaig viure el que vaig viure en una temporada, que era l’autèntica. En un format com ‘La isla de las tentaciones’, l’autenticitat apareix en la primera temporada. Després hi ha el tema econòmic, que no em convencia, i vaig dir: «Aquí s’acaba l’aventura i en comença una altra».
Es nota que li agraden els nous reptes, els canvis continus.
¡És el que faig sempre amb la música! I m’ha passat amb tots els programes de televisió. Vaig participar com a jurat d’‘OT’ en la primera temporada. La segona ja no era el mateix.
Notícies relacionadesDonar-li el seu inconfusible segell personal i ja està.
Sí, i ens veiem aviat... (riu).
