Jordi Sánchez: «No necessitava la covid per saber que m’agradava la meva vida»

Hi ha actors que han de viure a l’ombra de l’aclaparador èxit d’un dels seus personatges. A Jordi Sánchez (Barcelona, 1964) li ha passat fins a dues vegades: a nivell més local, amb el Lopes de ‘Plats bruts’ i, sobretot, amb l’intolerant Antonio Recio de ‘La que se avecina’. Però ell mai ho ha vist com una llosa, sinó com un premi, ja que la popularitat dels seus treballs televisius no li ha impedit continuar desenvolupant la seva carrera com a autor teatral. I no hi ha més que veure el carinyo que va rebre dels fans durant la seva hospitalització per culpa de la covid. Ara protagonitza una nova comèdia de la plataforma Atresplayer Premium, ‘Señor, dame paciencia’, basada en la pel·lícula homònima, en el paper d’un banquer viudo i pare de quatre fills que, en el primer episodi, veu com la seva vida se’n va en orris. S’estrena aquest diumenge 2 de gener.

El Gregorio, el seu personatge, és un home tallat a l’antiga, més d’abans que els d’abans, com diu el seu fill en la sèrie. 

És un senyor reaccionari, superconservador, molt tancat de mires, que ha de sortir del seu cercle còmode i enfrontar-se al món, i allà és on el conflicte està servit.

Li solen donar personatges portats a l’extrem, gairebé paròdics. El Gregorio també ho és per la seva manera antiquada de veure la vida. Però després són papers amb els quals la gent empatitza. ¿Per què creu que passa? 

Aquest no és tan paròdic com d’altres. ¿Per què s’empatitza amb ells? Perquè aquests personatges són per tot arreu. Aquest tipus de gent existeix, són reconeixibles: la gent veu el seu pare, el seu veí i l’amic amb qui ja no es parla des de fa 10 anys. I aquests són els bons personatges, aquells que s’identifiquen amb persones de la vida real.

¿Que li surti tot malament el fa més pròxim?

En aquest cas el que fa que funcioni el personatge i que a la gent li faci pena no és tant que les coses li surtin malament, sinó el desubicament que té, aquesta estupefacció, aquest no entendre res. Això és el que el fa reconeixible. A més, hi ha vegades que fa coses que no li surten del tot malament.

¿Creu que el Gregorio és un bon pare? Perquè els seus fills no es barallen precisament per emportar-se’l a casa. 

No ho és. És un pare que estima moltíssim els seus fills, que els adora, però que li sap greu no haver-se’ls emportat al seu terreny i que li hagin sortit tan diferents d’ell. Un bon pare és, per exemple, qui entén que el seu fill és gai i no té cap problema amb això. I aquest senyor és dels que va al sastre, li toquen el cul i creuen que el volien tocar.

A la pel·lícula i en la sèrie brollen de manera còmica molts dels conflictes que hi ha ara a Espanya: el matrimoni gai, la immigració, els antisistema, l’independentisme... ¿Creu que pot ferir sensibilitats? 

No crec que fereixi sensibilitats. El que es tracta és de mostrar un senyor intolerant, intransigent, que s’adona que no pot ser així i que s’ha de respectar la gent que no és com tu. Aquesta és una mica la base de la societat d’avui dia i la que hauria d’haver sigut la base de totes les societats: entendre que s’ha de conviure amb la gent que és diferent de tu i que tu no tens la veritat absoluta. I això és una mica el que aquesta sèrie t’està dient. Per això aquest personatge canvia, aprèn, madura... en la mesura possible, perquè a aquesta gent tan obtusa li costa, i això fa molta gràcia.

¿Ha sigut estrany reprendre el mateix personatge que va fer a la pel·lícula? Perquè vostè és l’únic de l’elenc que repeteix: els seus fills i la seva dona canvien d’actors, i fins i tot tenen característiques diferents dels del llargmetratge. 

No ha sigut estrany perquè aquí hi ha un punt d’inflexió del personatge que és el motor de la sèrie i que no és a la pel·lícula: que és un senyor que es queda sense feina, sense casa, amb una mà davant i l’altra darrere, i se l’han de repartir entre els quatre fills. Per això per a mi és com fer una cosa nova malgrat que sigui el mateix personatge i parteixi de la mateixa realitat.

Aquesta sèrie sempre quedarà en la seva memòria perquè el rodatge es va haver de paralitzar perquè va estar més d’un mes ingressat per covid, en coma induït. ¿Què li ha quedat d’aquesta dramàtica experiència? 

A mi no em feia falta que em passés res per adonar-me que ja m’agradava la meva vida. Això m’ha caigut de dalt i m’ho he hagut de menjar, però no soc dels que diuen tot aquest rotllo que un s’adona del que té quan ho perd. ¿Què n’he après? Doncs el que ja sabia, que m’encanta la meva feina però que s’ha de treure temps per estar amb la gent que estimes, a valorar el que tens, i això ja ho feia. He après que et pots morir d’un dia per l’altre. Et poses malalt, et cures, tens la sort que no et quedi cap seqüela i que pots seguir treballant i estant amb la gent que estimes... Però aprendre no sé si he après. No li veig l’escola a tot això. 

¿Li pesa que el seu èxit com a actor tapi la seva faceta de dramaturg?

No, perquè quan surts per la tele això pesa més que res. Soc un actor que ha escrit sempre, des de fa 25 anys, i he tingut sort perquè les meves obres han pogut veure’s. Escric a Barcelona perquè la persona que escriu amb mi viu allà, i aprofito molt al tren, als contractes sempre compro temps per a aquestes coses i per ser a casa més estona... Però ho tinc assumidíssim. Quan surts per la tele et converteixes en algú popular i no pots ser igual de famós com a autor.

¿El seu treball a ‘Señor, dame paciencia’ li impedeix participar en la competència fent altres personatges com Antonio Recio?

No, perquè faig una cosa rere l’altra. I soc ‘freelance’, no tinc exclusivitat amb ningú, puc treballar on vulgui.

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

¿El veurem llavors a Telecinco en ‘La que se avecina’?

És clar, clar. A més, tenen vuit capítols en un calaix.