Charlie Arnaiz i Alberto Ortega: «Fa 60 anys que Raphael trenca esquemes»

Pot ser que vostè no sigui fan de Raphael, però segur que si escolta el seu nom li venen a la ment un grapat de cançons que ha convertit en himnes: ‘Escándalo’, ‘Yo soy aquel’, ‘Mi gran noche’... Normal, ja que el cantant de Linares porta ni més ni menys que 60 anys sobre els escenaris. Movistar+ s’ha proposat disseccionar la seva trajectòria, amb els seus alts i baixos, amb Raphaelismo, una sèrie documental de quatre episodis creada per Charlie Arnaiz i Alberto Ortega, artífexs d’altres biopics com Un país en Labordeta (sobre José Antonio Labordeta) i Anatomía de un dandi (sobre Francisco Umbral i nominat a un Goya).

¿Cal ser fan de Raphael per veure Raphaelismo? 

Alberto Ortega: No. Volíem fer una sèrie documental que encantés als fans, però també consideràvem que hi havia una història al·lucinant que podria agradar a qui no tingués ni idea de la figura de Raphael. Crec que la sèrie crearà un altre exèrcit de fans raphaelistes, perquè ¿qui no es pot enamorar d’algú que ha aconseguit el que ha aconseguit ell, amb les barreres que ha trencat? Fa 60 anys que està en el món de la música trencant esquemes i això, junt amb la seva història personal i un munt de material inèdit, descobrirem un artista del qual és impossible no enamorar-se.

¿Quin material inèdit aporten les gravacions familiars? 

Charlie Arnaiz: Tenim material procedent de moltes fonts. Fa 60 anys que està en el món de la música, així que imagina la quantitat d’arxius que hi ha. Hem rastrejat tots els vídeos casolans que tenia i hem trobat veritables joies. Entre altres coses, hem tingut la sort que un dels seus fills, Jacobo, acompanyés el seu pare en molts moments amb la videocàmera i hem pogut disposar d’aquest material. I hem tingut accés al seu cercle més íntim. 

En la docusèrie inclouen testimonis de més de 50 persones (familiars, amics, companys i periodistes) i també de Raphael. ¿Va posar condicions per participar-hi? 

Alberto Ortega: En la primera reunió que vam tenir ens vam asseure per parlar del que ell volia i el que no, llavors vam veure que, sent la gran estrella que és, tampoc ens demanava res estrany. Nosaltres sí que li vam dir que, perquè fos interessant, havíem de parlar de les coses bones i dels temes més sensibles de la seva carrera i va accedir-hi completament. Al principi es va quedar una mica impactat, potser perquè mai ningú l’hi havia proposat de forma tan clara. Durant les hores i hores d’entrevista que vam tenir amb ell no es va negar a contestar res. Una de les coses que veurà el públic és Rafael Martos, no a Raphael.

En un moment de l’entrevista sí que assenyala que prefereix no continuar parlant del seu trasplantament. 

Alberto Ortega: Però no perquè l’oculti, sinó perquè el trenca per dins.

Charlie Arnaiz: Es trenca en diverses ocasions: amb el trasplantament, quan parla de Paco Gordillo (el seu mànager), quan recorda els començaments de la seva relació amb la seva dona... En algun moment les entrevistes semblaven una teràpia per a alguns integrants de la seva família. És la primera vegada que el nucli familiar i més íntim de Raphael diu: explicarem la nostra història sense embuts.

Altres temes delicats que aborden són les xafarderies sobre la seva suposada homosexualitat o les crítiques perquè el consideraven un cantant de l’antic règim. 

Alberto Ortega: També la seva presumpta addicció a l’ampolla en aquestes gires en soledat, la malaltia... Es parla de quan era considerat un artista del règim, com ho eren tots els artistes de l’època. I del tema de l’homosexualitat. ¡Però quin mèrit tenia a l’Espanya dels anys 60 que algú sortís a la televisió amb pantalons ajustats i movent-se com ell es movia! Això ho feia David Bowie i no passava res, però el mèrit era fer-ho a l’Espanya franquista, com Raphael.

¿Per què van voler que els grans locals en els quals va cantar Raphael filessin una mica la història de la docusèrie? 

Charlie Arnaiz: Ens agradava fer una comparativa entre Raphael i els llocs que l’han fet ser qui és: la plaça de toros de Benidorm, on va guanyar el festival de la cançó; El Patio de Mèxic... Després de 60 anys, els llocs que l’han fet mític estan tancats o queien pel pas del temps, però en canvi Raphael segueix a sobre de l’escenari.

Té molt mèrit.

Charlie Arnaiz: Una cosa curiosa que ens va passar va ser descobrir que en un dels seus últims discos, el Resinphónico, el compositor fos Lucas Vidal, que és el net de la primera persona amb qui Raphael va firmar un contracte discogràfic. 

¿Després d’haver repassat la seva carrera tan a fons, què creuen que l’ha fet incombustible?

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

Alberto Ortega: No soc capaç d’entendre com ho ha fet. Són moltes dècades actualitzant-se i encertant, en una mesura o una altra. Perquè fins i tot als anys 80, quan va canviar tot i va sorgir la ‘movida’, va treure el disc que més es va vendre. Potser la clau és que, des que va començar professionalment amb 16 anys, va tenir clar que això era un treball, que s’havia de cuidar la veu, que era una aposta seriosa de cara al futur, que després va formar una família malgrat les gires internacionals, les ganes de continuar renovant-se... Sobretot aquests últims 20 anys després de l’operació, que han sigut molt estranys per a la indústria discogràfica, i en els que ell s’ha actualitzat. Sempre ens sorprendrà, aquest és un dels seus secrets.

Charlie Arnaiz: Tothom sap qui és Raphael i ara la gent veurà tot el que va aconseguir. Va sortir a El show de Sullivan als anys 60, que era el programa on havien aparegut els Beatles; va omplir el Madison Square Garden... I això en una època en què no hi havia xarxes socials i viatjar era molt diferent. Raphael va obrir la porta a tots els nostres artistes a nivell internacional i aquest mèrit se li ha de reconèixer-li. Espero que Raphaelismo serveixi per fer-li justícia.