La crítica de Monegal: La senyora Campos en la melancolia de la seva tardor

Tampoc ho han aconseguit. El concurs de Juanra Bonet, ‘¿Quién quiere ser millonario?’ (A-3), de nou els ha escombrat. La veritat és que la trobada de les Campos amb Bertín no ha tingut cap interès. No ha servit ni per alimentar la xafarderia i les xafarderies, ingredients bàsics de les papilles de ‘telecinqüe’.

L’únic ressaltable han sigut les pinzellades que la matriarca del clan, María Teresa Campos, ens ha ofert sobre l’actual i delicat moment de la seva vida. Als seus 80 anys està dolguda. «De la nit al dia em trobo tancada a casa. Han decidit fer-ho, ¡i ho han fet!» deia, afligida, sense atrevir-se a esmentar directament la cadena Tele 5. I mentre acariciava tendrament la gosseta blanca d’una de les seves filles, insistia amb un fil de veu: «Soc gran, sí, ¡però no llanço la tovallola!». O sigui que li han girat full, però ella s’hi resisteix. Aquest assumpte de complir anys i mantenir-se al candeler televisiu és un tema molt profund.

Notícies relacionades

Gala dels premis Gaudí

Andreu Buenafuente, fitxatge sorpresa d’RTVE

La tele no és país per a vells, això està clar. Ho han dissenyat així. No interessen les arrugues. La tardor es menysprea, oblidant que és una estació més de la vida, simplement. Sobre la tardor, precisament, va parlar María Teresa Campos a la seva neta, recitant-li un poema. Va dir que ho va escriure una tarda humida i grisa, quan mirava a través del vidre de la finestra. «Tardor. Cau la pluja. Per molt lluny que estiguis, vas venir a veure’m I ens hem estimat com mai, com mai pensàvem estimar-nos». ¡Ah! No va dir a qui anava dirigit el seu poema, però hi havia en les seves paraules una melancolia tremenda.

MEGAN MAXWELL .– Una altra senyora ha sigut aquest cap de setmana a la tele. L’escriptora Megan Maxwell. La va entrevistar Jordi Évole (La Sexta). A mi –i dit sigui amb tots els respectes– les seves novel·letes eròtiques («porno per a mames» li deia Évole amb intenció de buscar sana polèmica) m’interessen molt poc. Però quan li van preguntar què volia ser de gran quan era petita, va contestar: «La vida t’ensenya de seguida que no pots ser el que vols. Amb només 20 anys t’adones que l’únic que vols és trobar una feina, el que sigui, per poder continuar vivint». ¡Ah! Aquesta reflexió és d’una tremenda lucidesa. D’un pragmatisme esquinçador.