La crítica de Monegal: ‘La Passió’ cada vegada és més teatral; el procés, també

Notícies relacionades

Les vergonyes de ‘Cachitos’

Les 10 sèries que no et pots perdre aquest febrer

Interessant pinzellada la d’Om. Té raó. L’espectacularitat escènica reneix i supleix la fe i el fervor, quan aquestes declinen. Ho puc constatar per mi mateix. No m’atrau la Catedral de Sevilla, per exemple, pels oficis religiosos que allà puguin dispensar-se, sinó pel sepulcre del cardenal Juan de Cervantes, una extraordinària filigrana en alabastre pur, instal·lat a la Capilla de San Hermenegildo. O sigui que l’admiració per l’espectacle artístic reemplaça les creences i la fe quan aquestes declinen. L’advertència d’ Albert Om és profunda. Si a Esparreguera, a Olesa, a Cervera... contractessin Kenneth Branagh com a director de ‘La Passió’, segurament no seguiria la litúrgia. Impulsaria –com ha fet amb Shakespeare– un gran espectacle lliure. Potser faria un Sant Sopar inspirant-se en l’escriptor Amos Oz, que defensa que Judes Iscariot no era el dolent ni el traïdor, sinó que va ser l’únic bo i lleial de tots els deixebles de Jesús. És a dir, ‘la Passió’ des de la llibertat artística i no tant des del dogma religiós. Això augmentaria l’audiència: hi hauria cua d’ateus per assistir-hi.

Aquesta pinzellada d’ Albert Om es pot extrapolar. Va publicar EL PERIÓDICO, el 17 de març, l’enquesta del CEO de la Generalitat de Catalunya: l’independentisme ha caigut al 38%. O sigui, com va dir fa uns dies Raimon Obiols a ‘Més 324’ (TV-3): «Ara a ningú se li ocorreria posar-se al balcó, cridar ‘¡Que mori la llei de la gravetat!’, i llançar-se a volar». En efecte, sembla que disminueix la fe. Queda l’impuls artístic, això sí. Deia dijous Elisenda Paluzie a ‘Tot és mou’: «¡’La mobilització popular és una eina clau per la independència!». Estem d’acord: no hi ha res més vistós i artístic que el moviment cheerleader.