La crítica de Monegal: El pànic de Cristina Cifuentes: ¿les motos o el PP?

Notícies relacionades

Carol Rovira: «Seria superbonic que el guanyador d’‘Eufòria’ representés Andorra a Eurovisió»

Fitxatges

¡Ahh! Ha sigut bonic, no ho nego, però em sembla que s’han equivocat. Fa anys que segueixo amb molt interès la biografia política i existencial d’aquesta senyora, i crec que no és a les motos al que té pànic. És veritat que va tenir un accident de motocicleta greu, vuit anys enrere. Però, afortunadament, ho va superar i en va sortir sana i estàlvia. Crec que el que li deu fer veritable terror és el Partit Popular, en el qual va exercir alts càrrecs fins que va acabar estrellada a la cuneta, sense casc de protecció. D’aquell cop de la guillotina interna del PP –inclòs un dubtós màster i unes cremes de bellesa que es va emportar de l’Eroski– és del que no s’ha recuperat. De manera que aquest programa de Cuatro el que hauria d’haver fet és portar-la a la seu del carrer Génova. Potser ara, sota el comandament de Feijóo, el seu terror s’apaivagaria. O augmentaria més. Ho diu un refrany gallec: «O lobo muda o cabello, mais os dentes non».

PARLANT DEL ‘CANIS LUPUS’, he vist aquesta setmana un exercici interessant en el ‘30 minuts’ de TV-3. Han enllaçat dues edicions. La primera parlant del senglar. La segona, del llop. Al senglar la civilització l’ha transformat en una trista espècie de caçabadades que burxa a les escombraries i contenidors. Així li va: com a bèstia salvatge s’ha espessit enormement. El llop és una altra cosa: manté el seu caràcter i ferocitat. És un salvatge de veritat, autèntic, com en aquell documental, clàssic de la tele, ‘El paso del río Mara’, on veiem els cocodrils matant gaseles per menjar i també matant per plaer. En el ‘30 minuts’ ens van ensenyar com deixa el llop els ramats: mata per gana i mata per satisfacció. És en el seu ADN. I sobretot el que veiem és que el llop no es mimetitza mai amb el gènere humà. És al revés.