Tu i jo som tres
La crítica de Monegal: El pànic de Cristina Cifuentes: ¿les motos o el PP?

Continuo opinant que aquest programa que escenifica davant de les càmeres la por, el terror, el pànic d’algú (‘Los miedos de...’ Cuatro) és una bona idea, però està mal executada. Aquesta setmana, a qui va ser presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, li han dit: «T’ajudarem a vèncer el teu pànic a les motos». I l’han portat a una escola de ‘motards’, li han posat un casc, l’han muntat en una motocicleta, i després de molt nerviosisme i balbotejos finalment ha fet una volta al circuit, ella sola, i a l’acabar ha exclamat: «¡Ho he aconseguit, estic alliberada!».
¡Ahh! Ha sigut bonic, no ho nego, però em sembla que s’han equivocat. Fa anys que segueixo amb molt interès la biografia política i existencial d’aquesta senyora, i crec que no és a les motos al que té pànic. És veritat que va tenir un accident de motocicleta greu, vuit anys enrere. Però, afortunadament, ho va superar i en va sortir sana i estàlvia. Crec que el que li deu fer veritable terror és el Partit Popular, en el qual va exercir alts càrrecs fins que va acabar estrellada a la cuneta, sense casc de protecció. D’aquell cop de la guillotina interna del PP –inclòs un dubtós màster i unes cremes de bellesa que es va emportar de l’Eroski– és del que no s’ha recuperat. De manera que aquest programa de Cuatro el que hauria d’haver fet és portar-la a la seu del carrer Génova. Potser ara, sota el comandament de Feijóo, el seu terror s’apaivagaria. O augmentaria més. Ho diu un refrany gallec: «O lobo muda o cabello, mais os dentes non».
PARLANT DEL ‘CANIS LUPUS’, he vist aquesta setmana un exercici interessant en el ‘30 minuts’ de TV-3. Han enllaçat dues edicions. La primera parlant del senglar. La segona, del llop. Al senglar la civilització l’ha transformat en una trista espècie de caçabadades que burxa a les escombraries i contenidors. Així li va: com a bèstia salvatge s’ha espessit enormement. El llop és una altra cosa: manté el seu caràcter i ferocitat. És un salvatge de veritat, autèntic, com en aquell documental, clàssic de la tele, ‘El paso del río Mara’, on veiem els cocodrils matant gaseles per menjar i també matant per plaer. En el ‘30 minuts’ ens van ensenyar com deixa el llop els ramats: mata per gana i mata per satisfacció. És en el seu ADN. I sobretot el que veiem és que el llop no es mimetitza mai amb el gènere humà. És al revés.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Mobilitat sostenible a Catalunya Adeu als abonaments gratuïts de Rodalies Renfe: s’haurà de pagar a partir d’aquesta data
- La mala alimentació i l’obesitat causen més tumors que el tabac
- Adeu a les transferències entre pares a fills: el que passa si Hisenda descobreix que tens de sobte uns diners inesperats
- Conflicte per l'entrada a un garatge a L’Hospitalet: unes jardineres substitueixen els pilons que van enfrontar a dos blocs
- Estat i Generalitat impulsen avui el consorci que gestionarà l'execució de les inversions a Catalunya
- Alimentació Les famílies catalanes malbaraten un 10% dels aliments que compren
- Qüestió de confiança desactivada El Govern celebra el pas enrere de Junts i veu redreçat el «rumb de la legislatura»
- Comissions bilaterals Govern i Generalitat pacten més inversions, mossos i jutges per impulsar la «cogovernança» amb Catalunya
- Finançament autonòmic Montero proposa perdonar 83.252 milions de deute al conjunt de les autonomies
- Més aire a la negociació Junts retira la proposta sobre la qüestió de confiança a Sánchez després de l'avís del mediador