Eurovisió 2022

Santíssima Chanel: Ucraïna guanya Eurovisió, però Espanya fa història amb la millor puntuació en 62 anys

Ucraïna s’alça vencedora del festival amb la banda Kalush Orchestra i el seu tema ‘Stefania’

8
Es llegeix en minuts

Europa és pura passió. Adora la gent que posa tota la carn a la graella. Que s’aixeca. Que viu sense permís. Que il·lusiona. Per això Ucraïna ha arrasat a Eurovisió 2022, com recull El Periódico de España. És cert que el factor emocional de la guerra hi ha jugat un paper clau, però això no li ha de treure ferro al substancial: ‘Stefania’ és un cant a l’amor en temps de dolor. I això, en un Vell Continent desestructurat, és una bufetada directa al cor.

No és una cançó típica ni destemprada. És única, una característica que no apareix amb freqüència en el certamen. Ha sabut fer de la senzillesa la seva carta de presentació, sense necessitat de caure en estridències ni ostentacions. N’han tingut prou amb un missatge de germandat: a tots ens agrada sentir-nos vius... En especial, si ho fem units. Això explica també que Espanya hagi pujat tants llocs respecte a l’última dècada. Chanel no ha guanyat, però ha aconseguit una fita única: dir als nostres veïns que volem celebrar la vida amb ells.

‘SloMo’ ha rebut 459 punts que li han valgut una tercera plaça que té regust de victòria. Perquè, des de la participació de Ruth Lorenzo el 2014, Espanya no ha tornat a ser tema de conversa. Ni a generar interès ni entusiasme. De fet, feia sis edicions consecutives que quedàvem per sota del número 20 (Edurne, Barei, Manel Navarro, Amaia i Alfred, Miki Núñez, Blas Cantó). Després de bastants anys, el nostre país ha aconseguit quallar un concepte guanyador. Tant és així que, de les 25 propostes exhibides, la de Chanel ha sigut de les poques que ha sabut treure punta a la diferència. Sens dubte no té la millor veu, però és qui té més carisma. Així ho ha demostrat en les diferents connexions que, durant la gala, Laura Pausini, Mika i Alessandro Cattelan han realitzat amb la Green Room. A més, no s’ha de perdre de vista que aquests formats els conquereixen els qui són capaços de connectar més intensament amb el públic. Tenim, per exemple, els casos de Neta (Israel, 2018), Måns Zelmerlöw (Suècia, 2015) i Lena (Alemanya, 2010).

Els refilets discotequers de We Are Domi (República Txeca), el conjur bretó d’Alvan & Ahez (França), els aplaudiments nostàlgics de Maro (Portugal), l’oració pagana de Systur (Islàndia) i l’esperança desbocada de Stefan (Estònia) no han aconseguit fer ombra a l’entrega amb la qual Chanel ha trepitjat un atapeït Pala Alpitour.

Els ritmes llatins, la lletra i la posada en escena han encaixat a la perfecció en l’ideari que la cantant hispanocubana ha defensat des del Benidorm Fest, la plataforma on va ser escollida per representar-nos a Torí: feminista, reivindicativa i apoderada. "Y no se confundan, señoras y señores. Yo siempre estoy ready para romper caderas, romper corazones. Sólo existe una, no hay imitaciones. Y, si aún no me creen, pues me toca mostrárselo», ha cantat (i ballat), enfundada en el seu brillant Palomo Spain davant d’un auditori dividit entre la devoció i l’estupor.

Fins i tot es podria dir que, en la primera vegada que molts l’han escoltat, ha enlluernat més ràpid els europeus que els propis espanyols. Tot i que la veritat és que, amb el pas dels mesos, molts escèptics s’han reconvertit al chanelisme democràtic. El que deia, pura passió.

Durant els tres minuts que ha durat la seva actuació, l’artista s’ha despullat per complet. Segon a segon, fins arribar a aquest clímax de llum i color que Europa fa temps que ens demanda. ¿O potser cal recordar que 200 milions d’espectadors es van quedar endormiscats durant aquell «eres el arte que endulza la piel» d’Amaia i Alfred? Chanel s’ha marcat un xou a l’estil Camila Cabello, Olivia Rodrigo o Ariana Grande. Amb aquest mateix aplom s’han personat els altres dos favorits: el segon lloc ha sigut per al Regne Unit i el quart, per a Suècia.

‘Space Man’ ha sigut el revulsiu que la Gran Bretanya buscava després de lustres de fracàs. Han guanyat cinc vegades el concurs de la mà de noms de la talla de Sandie Shaw i Katrina & The Waves. No obstant, des de 1997, el seu millor assoliment ha sigut una medalla de bronze el 2002. D’aquí que l’aposta del ‘tiktoker’ Sam Ryder hagi tornat una esperança perduda fa un quart de segle. Amb uns aguts de vertigen, aquest pop còsmic ha recordat que és molt valuós tenir una cançó a l’altura de les qualitats de l’intèrpret. Poderosa i aclaparadora a parts iguals, ha enamorat una audiència embadalida per la seva veu i les seves entranyes. No s’oblidin, la passió... Que també es pot atribuir a la candidatura escandinava.

El ‘Hold me closer’ de Cornelia Jakobs esquinça per la simplicitat amb què comença i la contundència amb què acaba. Favorita des que va ser seleccionada en el Melodifestivalen, el tema no ha deixat de guanyar adeptes malgrat no haver afegit cap element nou. La SVT no ha aconseguit el seu setè triomf, però tampoc li ha fet falta.

Sèrbia marca la diferència

Sèrbia marca la diferènciaRespecte a l’amfitrió, tot ha sortit com estava predit. Com passa en la majoria de les edicions, les propostes transalpines solen ser una de les més aviciades. I no falten motius per a això. Des que va tornar al certamen el 2011, han cuidat les seves presentacions al detall. Sempre prioritzen el pelatge. No volen un èxit instantani, sinó quedar-se a les orelles del públic. Un objectiu que en aquest 2022 han revalidat amb l’escarpada ‘Brividi’.

Gràcies a Mahmood i Blanco, la melodia s’ha convertit en uns dels grans himnes per la senzillesa amb què relaten els records d’una parella asfixiada pels problemes. Ells ho tenien clar: no guanyarien, però almenys han aconseguit mantenir l’encant que tant caracteritza Itàlia a Eurovisió. Han quedat sisens.

Més a baix s’han repartit les places algunes de les cançons més aplaudides aquest any. Allà es troben Polònia (12), els Països Baixos (11) i Armènia (20). Les tres tenen una cosa en comú: tot i que són balades, han sabut imprimir un segell propi. I això, en el fons, els ha permès diferenciar-se de candidatures retallades pel mateix patró. Grècia, en canvi, n’ha sortit perjudicada: tot i que sortia com una de les favorites, la seva popularitat va començar a caure després de la primera semifinal. Ara s’ha conformat amb un vuitè lloc.

Al contrari que Noruega i Romania, que han vist com els seus temes han anat creixent conforme avançava l’espectacle. L’udol de Subwoolfer (10) i el casticisme de WRS (18) han aconseguit caldejar una final marcada per compassos desangelats.

La sorpresa l’ha donat Sèrbia. Amb la seva particular oda a la salut (i, en concret, al cabell de Meghan Markle), Konstrakta ha evidenciat que el secret del festival rau en l’autenticitat. Entrar en ‘In corpore sano’ no és fàcil, però a poc a poc el seu «biti biti biti biti zdrava» aconsegueix una cosa que no està a l’abast de qualsevol: deixar empremta. Amb seguretat, gairebé ningú ha esbrinat a què es refereix aquesta lletra ni per què Ana Đurić es rentava les mans contínuament. Ara bé, el més probable és que la majoria hagi acabat movent els braços a l’uníson.

El peculiar ens crida l’atenció i, com ja ha passat altres vegades, ser diferent sempre suma. Ja saben... La passió per defensar un sentiment. La cançó ja era un èxit als Balcans i ho acabarà sent a la resta del continent. Sens dubte, ser el cinquè classificat hi ajudarà.

Arran dels millors projectes

Arran dels millors projectesS’ha trobat a faltar San Marino, Montenegro, Albània, Letònia i Dinamarca per trencar la dinàmica de la gala. No obstant, la desimboltura de Pausini i companyia ha donat dinamisme als minuts menys frenètics. Cal destacar la seva actuació. Com la de Mika. Un nivell per sobre de qualsevol dels participants. Es nota aquest carinyo singular que els tenim a Espanya. A ells, l’estructura en forma de sol tampoc els ha ajudat gaire.

Aquesta havia de ser la sorpresa de l’escenari d’aquesta edició... Però un problema tècnic ha impedit que es pogués moure, de manera que totes les delegacions han hagut d’adaptar el seu ‘staging’. Un hàndicap que potser per al 95% de les persones que només veuen la final hagi passat desapercebut i amb prou feines hagi influït en els seus vots.

Notícies relacionades

Sobre aquests, poc es pot dir: nervis, intuïcions i poques sorpreses. Una cosa que, en realitat, ens ha provat de meravella: érem un dels favorits i les prediccions s’han complert amb escreix. ‘SloMo’ va arribar-hi arrasant i ràpidament es va situar entre els millors projectes. Hem enviat un espectacle que ha marcat tendència, exactament igual que en les tres candidatures espanyoles que més punts han rebut al llarg de la història del concurs: ‘Eres tú’, de Mocedades (125); ‘TVuelve conmigo’, d’Anabel Conde (119) i ‘Bailar pegados, de Sergio Dalma (119). Cap d’ells va guanyar, però cada una tenia dues característiques bàsiques: personalitat i novetat. I això també ho comparteix la proposta de Chanel.

Apassionada fins als límits, l’estrella de la nit ha sigut ella. I el més important: ens ha tornat la il·lusió. Espanya ha guanyat... Aquesta vegada, sense necessitat de trepitjar el podi.