Itziar Ituño: «Soc dona i basca i m’he hagut d’enfrontar a forts atacs»

En Intimidad, la nova sèrie espanyola de Netflix, Itziar Ituño (Basauri, Biscaia, 1974) interpreta Malen, una política amb moltes opcions a ocupar l’alcaldia de Bilbao. Però la difusió d’un vídeo sexual d’ella posa la seva carrera i el seu matrimoni en perill. L’actriu, que es va guanyar els seus primers sous en una fàbrica d’electrodomèstics i que té un grup de rock en basc, sap bé el que sent el seu personatge. Recorda «l’atac» que va patir quan va ser víctima d’un boicot a les xarxes quan es va estrenar la sèrie que li va donar fama mundial, La casa de papel. Li van recriminar que hagués participat en un vídeo que demanava l’acostament dels presos d’ETA.

¿Creu que hem evolucionat a l’hora de perseguir judicialment la violació de la intimitat? 

El desenvolupament tecnològic porta una part de millora i, com a contrapartida, comporta una impunitat, perquè qualsevol pot atacar una altra persona, amenaçar-la i destrossar-li la vida sense que passi res. A poc a poc es trobaran les mesures per evitar tot aquest embornal que és per exemple Twitter, que té una part bona de notícies a l’instant i una altra de verinosa, on la gent descarrega la seva pitjor faceta. I els atacs a la intimitat de les dones a través de les xarxes són molt més cruents. En una mesura o una altra, totes l’hem patit alguna vegada.

¿Comprèn llavors bé el calvari pel qual passa el seu personatge, Malen?

Sí, perquè a mi m’ha tocat. Soc dona i basca i m’he hagut d’enfrontar a forts atacs. Així que un trosset de Malen l’he portat des de la meva experiència.

Li va passar en l’època de La casa de papel.

La sèrie va començar amb un boicot contra mi, una cosa que vull oblidar però que és allà. Em van amenaçar impunement i no vaig poder fer res perquè la gent s’amaga darrere d’un pseudònim, t’insulta i et destrossa i no hi ha manera de parar-ho. Per això entenc tan bé Malen. A ella li passa en el seu àmbit privat i sexual, però és un atac a la seva persona en l’àmbit laboral i familiar. És molt fort que això passi cada dia. En aquest sentit, crec que hem evolucionat poc com a espècie.

A Intimidad hi ha algunes escenes en basc, un factor al qual no estem gaire acostumats en les sèries de les plataformes.

No és una sèrie feta en basc, però hi ha pinzellades que t’acosten a l’ambient de Bilbao. Al principi no hi havia diàlegs en eusquera, però es va proposar, Netflix ho va acceptar i la guionista, també. És testimonial, però fa que part de la nostra història sigui allà. 

Aquesta sèrie és el seu primer gran projecte després del boom de La casa de papel. ¿L’ombra de Lisboa, el seu personatge, és allargada?

M’estan arribant propostes bastant diverses i estic intentant escollir projectes diferents per no encasellar-me fent el mateix. Lisboa sempre serà allà, però no crec que m’estiguin proposant el mateix.

Però l’èxit de la sèrie a nivell internacional li deu obrir moltes portes.

Després de La casa de papel m’han començat a arribar projectes interessantíssims. No només cine al País Basc i sèries com Intimidad, sinó també una pel·lícula que estic rodant ara a l’Argentina, Pensamiento lateral. És l’‘opera prima’ d’un director molt jove, Mariano Hueter, en la qual tinc un paper protagonista amb Alberto Amman, César Bordón i Mauricio Paniagua.

Roda la pel·lícula a l’Argentina, però fa d’espanyola.

Sí, d’una psicoanalista. ¡Imagina’t fer aquest personatge a l’Argentina, la meca de la psicoanàlisi! El meu personatge fa classes a la facultat i, de sobte, la segresten tres homes per treure-li informació. Ella es veu perduda, li peguen i la maltracten i s’enfronta a aquesta violència amb l’única eina que té, que és la psicologia. Intenta sortir del forat aplicant el pensament lateral, que és la manera d’afrontar els problemes de la forma més original possible, la que ningú s’espera.

¿S’ha adonat que en tots els seus projectes la fan patir?

Bastant, no sé per què. Però tinc una proposta per rodar al juliol una sèrie de comèdia a Xile.

No devia patir tant a Mask Singer França, on va ser una de les emmascarades.

Al principi pensava que no ho faria però, com que tinc un grupet de rock, m’hi vaig llançar. Va ser divertit perquè la gent té una imatge molt seriosa de mi i jo no soc així en absolut. 

Amb el seu grup canta en basc.

La cosa se’n va anar de mare a partir de La casa de papel, quan la gent va començar a escoltar-nos i a demanar-nos discos. ¡Fins i tot vam anar a cantar al Brasil i la gent se sabia les lletres! Va ser impressionant.

Notícies relacionades

¿Un programa o un pòdcast?

De res, Twitter

Els seus inicis en el món laboral queden lluny de la interpretació. Vaig començar en una fàbrica d’electrodomèstics en la qual treballava el seu pare.

A Fagor. Vaig estudiar sociologia i, com que no tenia possibilitat de treballar com a sociòloga, vaig acabar en una cadena de muntatge. Era molt cansat, però et dona una visió interessant del que és l’àmbit laboral en un altre sentit. Era una feina dura, però em va aportar moltíssim com a persona.