Patricia López Arnaiz i Ana Wagener: «Culpabilitzar la víctima està molt integrat en el relat de la dona pecadora»

A Intimidad, la nova sèrie espanyola de Netflix, els personatges de Patricia López Arnaiz (Vitòria, 1981) i Ana Wagener (Las Palmas de Gran Canaria, 1962) es dediquen a buscar justícia, tot i que cadascú ho fa a la seva manera. La primera interpreta Bego, la germana d’una dona sobre qui es va difondre un vídeo sexual compartit pels seus companys de feina i que s’ha acabat suïcidant (Verónica Echegui). La segona és Alicia, una policia amb vocació de psicòloga encarregada d’investigar i donar suport en aquests casos en els quals es vulnera el dret a la intimitat.

Intimidad toca un tema delicat com la filtració d’imatges privades. ¿Consideren que és important que aquests casos surtin a la palestra a través de la ficció? 

Ana Wagener: És necessari i important. És un tema que s’ha tractat poc tot i que és el focus principal d’una ficció com Intimidad i hi convivim diàriament. I perjudica molta gent, tant en els casos mediàtics dels quals ens assabentem com en casos que no, perquè hi ha persones que no ho denuncien per la vergonya, la por i la culpa que senten. Intimidad és una sèrie necessària perquè ens ajuda a ser conscients que tot això passa realment i que podríem no col·laborar-hi.

Patricia López Arnaiz: Ens trobem en un context tecnològic que ens pot posar en un lloc molt vulnerable, perquè és facilíssim gravar en qualsevol moment. És bona tota reflexió que en fem al respecte per contextualitzar-ho i perquè la violència no pugui créixer,com passa ara. 

¿Consideren que hem evolucionat a l’hora d’afrontar els casos de violació de la intimitat que mostra la sèrie? 

Ana Wagener: Encara queda molt camí per recórrer perquè es continua culpabilitzant la víctima. L’educació hi té molt a veure. Jo crec que amb les xarxes es deshumanitza fins i tot la repercussió que poden tenir aquests casos, que poden arribar a destrossar vides i l’entorn de qui ho pateix. Cal ser conscient que hi ha un delicte al darrere.

Patricia López Arnaiz: Ens podem sorprendre amb els pensaments masclistes que tenim si fem autocrítica. Jo crec que la sèrie mostra que culpabilitzar la víctima està molt integrat en el relat de la dona pecadora, que és antiquíssim. Fins i tot la persona que t’estima s’ha d’esforçar per entendre que no et mereixes tot això. L’interessant no és assenyalar el tio que ha començat tot això, sinó que els altres ens mirem i vegem com hi participem i generem aquesta violència des dels nostres petits judicis. Entendre que el fet de no reproduir el vídeo pot canviar molt les coses.

Patricia, el seu personatge, viu el cas de la seva germana (interpretada per Verónica Echegui) amb culpabilitat, sentint-se responsable de no haver aconseguit evitar que se suïcidés. 

Patricia López Arnaiz: Begoña està basada una mica en experiències reals. En els familiars de persones que s’han suïcidat apareix molt el tema de la culpa. Senten la culpa per no haver vist el que passava i l’atribueixen a la víctima per no haver explicat de manera més clara el que li passava. Al final, gràcies al personatge que fa Ana [Wagener], es va despertant en Alicia una necessitat de justícia i sobretot d’indignació, molt des del dolor.

Alicia, el seu personatge, és una policia que sí que té clar que les víctimes tenen els seus drets i ajuda a obrir els ulls a altres dones.

Ana Wagener: Alicia és un personatge que té molta sensibilitat perquè està acostumada a tractar gent que està molt espantada, que no entén absolutament res, que sent vergonya, culpabilitat... Ha de tenir molta traça per no ser invasiva a l’hora d’animar-te a denunciar. La vaig treballar com un personatge que no donés molta canya, sinó que t’escoltés i comprengués. Així que hi ha una part de psicòloga en Alicia. Li agradaria cridar, però ha de ser més cauta i subtil perquè té al davant material molt sensible.

Els seus personatges amaguen molta càrrega emocional, sobretot el de Patricia. ¿Van ser capaces de no emportar-se aquest patiment a casa quan acabaven de rodar la sèrie?

Notícies relacionades

De res, Twitter

¡Wow!

Patricia López Arnaiz: Doncs en un cas com aquest et consumeixes. Per mi, l’inici va ser un drama cada dia. Encara estic descobrint com gestionar tot això. Alimentar la imaginació tota l’estona amb situacions dramàtiques comporta una despesa energètica, perquè hi ha una connexió entre el cos i el cap. En aquest cas, els dos primers capítols em van desgastar molt emocionalment. La part bona és que després va anar canviant l’energia i quan vaig acabar la sèrie ja m’havia curat.

Ana Wagener: El plor és alliberador. Arrasa, esgota, hi ha un component físic en això. El nostre treball implica concentració perquè has de controlar moltes coses. A part del paper treballem amb l’equip, així que no fas el que et dona la gana, i a sobre has d’estar en contacte amb l’aspecte emocional. Però, d’altra banda, també és molt alliberador, tot i que de vegades en la vida real potser ho no treus però davant d’una càmera, a través d’un personatge, sí que ets capaç de fer-ho.