La crítica de Monegal: Fes-me un petó, tonto ¡i agafa els diners!

Els han contractat al programa ‘Déjate querer’, i els ha sortit un número molt bonic. I fructífer. L’esquer que va utilitzar la presentadora Toñi Moreno va ser: «L’Amador i la Rosa fa nou anys que van firmar el divorci, ¡i fa vuit anys que no es veuen cara a cara!». És rigorosament cert, almenys de cara a la galeria. L’última vegada que els vam veure junts va ser el 2014, a ‘Supervivientes, la isla de los mosquitos’. Naturalment va ser a T-5, que és on es fabriquen els grans esdeveniments d’aquesta família.

Ara, aquest dissabte, el contracte d’Amador tenia dos epígrafs diferents. Primer prestar-se a rebre en solitari, amb només la presentadora, les punyalades que li està enviant la seva neboda Rociíto des del seu llarg culebró particular que també aquesta cadena emet. Van entapissar les parets del plató amb els adjectius que Rociíto li ha dedicat a ell, i a bona part dels Mohedano i fins i tot als Ortega Cano (sou una ‘colla de gossos’, ‘covards’, ‘hipòcrites’, ‘males persones’, ‘¡lladre!’) i llavors el tito Amador entrava al drap i responia: «Ella és qui havia d’haver dedicat temps a la seva mare [...] Ella sempre s’ha apartat de la seva mare, sempre [...] Ho diré: ¡La Rocío es queixava, es queixava que la seva filla passava d’ella!»

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

¡Ah! Aquí l’índex d’audiència es deuria elevar molt. Conclòs aquest primer epígraf contractual, o sigui, arribats al cim del canibalisme entre el ‘títo’ i la ‘neboda’, va arribar la segona part, més agraïda, això sí: el retrobament amb la seva ex Rosa Benito. Com a comèdia cal dir que va estar molt ben construïda. Primer la incògnita, el dubte, de si Rosa acceptaria anar al plató. ¡Ai, quin frenesí! ¡Ah! Com a intèrprets d’aquells gèneres menors, tan risibles, de les astracanades i els entremès de fa un o dos segles, ens han entretingut.

I, al final, la traca: van aixecar la mampara, va sorgir d’un costat Amador i de l’altre la Benito. Es van acostar, els del públic aplaudien com descosits, sonava una cançó de la Jurado per la megafonia, i llavors jo vaig recordar el que deia Kim Novak a Ray Walston en aquella pel·lícula de Billy Wilder: «Take the money and kiss me, stupid».