Arturo Valls: «Si un acudit ofèn, s’ha de demanar perdó i continuar»

Com a actor i humorista que fa dècades que treballa a la tele, Arturo Valls (València, 1975) sap què és lidiar amb els límits de la comèdia. Així que en la seva divertida nova sèrie, Dos años y un día, el també presentador de Mask singer ha decidit explotar aquest etern debat. I la veritat és que li treu molt suc arran de situacions de ficció que, malgrat tot, ens recorden a notícies que s’han produït en la vida real. A la producció de la plataforma Atresplayer Premium, el seu personatge acaba a la presó per un acudit desafortunat, condemnat per un delicte d’ofenses religioses.

¿Està el Carlos, el seu personatge en la sèrie, fet a la seva mida? Perquè vostè també produeix la ficció. 

¿Un presentador d’èxit estimat pel gran públic que casualment interpreto jo? ¡Que bé! (Riu). Sí que els creadors van pensar en mi d’alguna manera i es van preguntar: ¿Què passaria si una espècie d’Arturo Valls entrés a la presó perquè el denunciessin per un acudit desafortunat? 

La sèrie li dona l’oportunitat de fer autoparòdia. 

Sí, fem autoparòdia, parlem del nostre mitjà, dels problemes que pot tenir el món de la fama, de la tele... I em donava l’oportunitat de moure’m en un altre registre. Venia d’interpretar un comercial caradura a Camera café i ara em venia de gust explotar la crisi, fer d’algú que pateix i es veu privat de la seva llibertat, mostrar aquest aclaparament permanent.

Aquesta comèdia és ficció, però recorda casos com els de Willy Toledo i David Suárez. ¿El preocupa que hi hagi aparences de realitat? 

Sí, és preocupant que la premissa tingui a veure amb una cosa que està passant en la realitat, que és que un còmic pugui acabar a la presó per un acudit. Ningú hauria d’anar a la presó per un acudit. És clar que hi ha acudits que poden ofendre, però és una ofensa passatgera. S’ha de demanar perdó i continuar, perquè en la vida hi ha problemes molt més durs i dolorosos que els que pot causar un acudit.

¿Ha sentit alguna vegada que un acudit podia ficar-lo en una dificultat? 

Pels acudits que explicava en ¡Ahora caigo! em podrien haver condemnat moltes vegades. (Riu). Però en el meu cas no ho he sentit. Paradoxalment després hi ha vegades que l’humor ajuda a mitigar el dolor. En segons quines situacions de pèrdua, l’humor negre serveix com a cura, com a teràpia. I després aquest mateix humor pot ofendre. Així que depèn molt del context i d’a qui l’hi expliques. Però jo soc dels que pensa que l’humor no hauria de tenir límits. I, en cas de tenir-los, que tingui a veure amb el pacte que has fet amb l’interlocutor.

¿L’humor està avui més coartat que mai? 

Jo estic a favor de deixar de fer segons quina mena d’acudits ja no per censura, perquè ens limitem o estiguem coartats, sinó perquè no són graciosos, perquè la societat ha evolucionat i nosaltres hem d’evolucionar amb ella. Hi ha realitats noves i hem d’adaptar-nos-hi i respectar-les. A partir d’aquí, crec que hauríem de ser més lliures i no fer tant de cas d’aquests judicis paral·lels mediàtics en xarxes perquè s’ha fet un acudit que ha ofès algú. Si s’ha ofès, cal demanar disculpes i seguir cap endavant. Cal autocensurar-se amb sentit comú, però sense limitar-se més del compte.

En la sèrie fa un discurs sobre el tema i diu: la comèdia hauria de servir per riure’s de les nostres misèries i contradiccions, per fer-nos millors. ¿El va escriure vostè? 

No, però per les converses que vaig tenir amb els guionistes i els directors ens adonàvem que estàvem tots en la mateixa línia. I això es va plasmar en aquest petit monòleg.

Al seu personatge li donen una bufetada pel carrer després de l’acudit desafortunat. ¿Ho van rodar després del mastegot de Will Smith a Chris Rock en els Oscars? 

Doncs està gravat abans, així que hi havia una premonició. Igual com no hi hauria d’haver límits en l’humor, tampoc hi hauria d’haver aquestes conseqüències. Ningú hauria d’utilitzar la violència perquè no li ha agradat un acudit, em sembla molt radical. Tot es pot dialogar.

Notícies relacionades

Arturo Valls: «Cal deixar de fer certs acudits no per censura, sinó perquè la societat ha evolucionat»

Les 12 sèries que no et pots perdre aquest juliol

Que s’acabés ¡Ahora caigo!, el seu programa diari a Antena 3, ¿va ser una pena o un alliberament? 

Això d’alliberament sona malament, però va ser una cosa així. M’hipotecava temps, tot i que el compaginava amb altres coses. Però que acabés em va alliberar per afrontar nous projectes, tant a la producció com en la interpretació. I sobretot, em va alliberar del pes de les audiències. He deixat de mirar les dades cada matí. M’he deslliurat d’aquesta petita dictadura.