La crítica de Monegal: Els que millor aplaudeixen, l’art de la ‘claca’

Va aconseguir acaparar tota l’atenció sense moure un múscul ni dir ni una paraula. És un plantejament escènic excel·lent, llevat segurament dels ‘Do Tancredo’, els grans quietistes de la tauromàquia. Als anys 90, en el concurs ‘El Grand prix del verano’, es convidava els concursants a fer de ‘dontancredos’ davant les vaquetes, i el públic disfrutava. Però al marge d’aquesta arribada i passejada de diputats, el fonamental per al bon desenvolupament televisiu del debat han sigut els aplaudiments.

¡Ah! L’aplaudiment és bàsic. Sánchez ha estat parlant durant una hora i mitja sense parar. És tremend. No es pot mantenir l’atenció dels que estan mirant la tele, durant un temps tan llarg, si no es recorre als efectes especials. Esclafir a aplaudir, de manera intermitent, però constant, és un efecte especial fonamental per fluïditzar el seguiment de l’orador, i a més li dona uns segons per prendre alè, i dosificar el to, timbre i intenció de les seves paraules.

Notícies relacionades

Adeu, Francesc

Iturralde, a ‘Carrusel’

En els bons temps del Paral·lel hi havia un bar al costat de l’Arnau on el ‘cap de claca’ facilitava entrada gratis –i de vegades fins i tot un bocata– per a les ‘revistes’ de Colsada a canvi d’aplaudir d’allò més cada acudit i cada número musical. La ‘claca’ del Congrés són els diputats del partit de cada orador. No fa falta regalar-los ni una fanta: el seu aplaudiment va amb la soldada del seu càrrec.

He vist en aquesta ‘matinée’, per la part del Govern, que Nadia Calviño ha aplaudit molt bé, però el millor, sense discussió, ha sigut Miquel Iceta. Té una manera d’aplaudir Sánchez, tan bonica, tan entusiàstica, que de vegades sembla que en lloc d’estar en el Congrés som en el programa ‘Polònia’. Per la part del PP, el que millor aplaudeix, de llarg, és Rafael Hernando. Ara està col·locat en el Senat, però el ‘cap de claca’ de Génova li dona entrades per al Congrés, perquè sap que quan surt Cuca Gamarra només ell és capaç d’aplaudir fins a trencar-se les mans.