Lorenzo Ferro, l’ídol musical de Netflix que ve de l’Argentina

Lorenzo, vostè interpreta els dos personatges protagonistes: Quimera, un ídol musical que mor enmig d’un concert, i Lázaro, un fan que el suplanta a les xarxes després de la seva mort. ¿Li va costar combinar dos personatges tan diferents? 

Lorenzo Ferro: Mai abans havia interpretat dos personatges en el mateix projecte. És d’aquelles coses que creus que seran molt difícils, però quan les estàs fent t’adones que era una exageració. En el punt en què tenen més diferències és en la vida privada i el punt en comú és la fama. És com si la fama fos un llenguatge i els dos parlessin el mateix idioma. Saber que hi havia aquest nexe d’unió ho va fer menys difícil. 

¿Quin d’ells s’assembla més a vostè? 

Lorenzo Ferro: Sentia que Quimera soc jo quan estic en un món més fosc i profund i que soc Lázaro quan tinc ganes de sortir a menjar-me el món.

Carlota, vostè interpreta Mía, la nòvia de Quimera, a qui li costa acceptar que hi hagi un suplantador del seu nòvio. 

Carlota Urdiales: És un personatge complicat perquè està bastant al mig. Vol seguir amb la seva vida però està emprenyada, rumia constantment i és normal que estigui enfadada amb l’impostor, que està usurpant la identitat del seu nòvio.

¿Es va quedar amb ganes de cantar en la sèrie, com fa Lorenzo? 

Carlota Urdiales: Sí, però el meu personatge està molt lluny d’això. Tot i que va ser un plus que la sèrie tractés la indústria musical i que estigués relacionada amb el trap i la música urbana que s’està escoltant ara. Això camelarà la penya jove.

Lorenzo Ferro: Si la sèrie no t’entra pels ulls, ho fa per les orelles.

Tots dos, a part d’actors, són cantants. ¿Creuen que la sèrie reflecteix bé els racons de la indústria musical?

Carlota Urdiales: Jo és que he estat molt protegida, no han jugat amb mi d’aquesta manera ni ho he permès. He tingut gent que m’ha aconsellat molt bé.

Lorenzo Ferro: Jo també he tingut la sort que no em vinguessin amb cap ‘moguda’ rara. Però hi ha mil casos, com el que li van fer a Paulo Londra. La indústria de la música pot ser molt ‘heavy’, és molt dura. Jo, per sort, estic amb un segell independent que em dona moltes llibertats i estic tranquil, però conec gent a qui li ha passat coses molt lletges en la indústria de la música, però també n’hi ha que han viscut coses impressionants. 

Però Lorenzo no aspirava a ser actor, com el seu pare (l’argentí Rafael Ferro), ni cantant, sinó cuiner.

Lorenzo Ferro: Ser cuiner seria el meu somni. Però és que no sabia què volia fer. Quan estava en aquella edat en què no sabia què volia i el meu pare em deia que havia d’entrar a la facultat, em va apuntar a disseny gràfic. Però no hi vaig anar. La vida se m’ha girat com una truita, però m’encantaria ser xef.

Els personatges que li han tocat fins ara, a la pel·lícula ‘El ángel’ i a la sèrie ‘El marginal’, són nois complicats, igual que els que interpreta a ‘Fanático’. ¿Casualitat?

Lorenzo Ferro: Sí, un és un assassí, un altre acaba pres, el de ‘Fanático’ és una persona que es vol convertir en una altra... Són uns marcians. Seria un bon repte fer d’oficinista o de futbolista, algú que té rutines més quotidianes.

Carlota, ¿vostè, de petita, sí que volia dedicar-se a la música, al contrari que Lorenzo?

Carlota Urdiales: Jo de petita volia ser caixera del súper, perquè et facis una idea de les meves ambicions. O professora. Això de la música em va venir més tard. Sempre l’he tingut a casa perquè el meu pare és músic, així que no volia saber res d’aquest tema.

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

Però al final va acabar canviant d’idea.

Carlota Urdiales: Als 11 anys vaig rodar una sèrie, ‘Pelotas’. Vaig experimentar el món del rodatge, l’engranatge, i em va agradar. Als 16, més o menys, vaig sentir una espècie de pressió sobre què volia fer amb la meva vida i el meu pare em va dir: ¿T’agrada la música? Doncs apunta’t a estudiar baix. Després ho vaig deixar. I, com que m’agradava actuar, vaig anar fent cursos, temptejant el terreny, a veure on em sentia més còmoda, què se’m donava millor. Aquests últims anys ho he tingut una mica més clar, però sempre he viscut amb la indecisió contínua.