Clara Lago: «Jo faig teràpia com a esport»

Clara Lago (Madrid, 1990) és una d’aquestes actrius que hem vist créixer des de la nostra pantalla. ‘Compañeros’, ‘El viaje de Carol’ i ‘Hospital Central’ van ser la seva carta de presentació quan encara era una nena i van servir com a punt de partida d’una dilatada carrera que compta amb superèxits com ‘Ocho apellidos vascos’. El pròxim 28 de setembre estrena ‘Limbo’ a Disney+, sèrie argentina en què interpreta una nena rica amb un passat fosc, a mig camí entre ‘Succession’ (per la mala llet d’aquells milionaris) i ‘Euphoria’ (pel trauma d’una protagonista que narra el que la remou per dins a través d’una veu en ‘off’). Darrere d’aquesta ficció hi ha els directors i productors argentins Mariano Cohn i Gastón Duprat (‘Competencia oficial’, ‘El ciudadano ilustre’).

S’està especialitzant en l’accent argentí, que ja va demostrar que dominava en pel·lícules com ‘Al final del túnel’ i ‘El cuento de las comadrejas’. Tot i que aquí se l’ha pogut fer més seu.

El que passa és que el meu personatge, la Sou, és filla de pares argentins i es cria allà, però als 12 anys, per circumstàncies que ja s’explicaran a la sèrie, se’n va a Espanya i es queda al país. Així que per sort, en aquest cas, és un accent que podia ser una mica més lax, no havia de ser un accent porteny perfecte. Això em va donar més llibertat per sentir-me més còmoda i fer com una mena d’híbrid entre l’argentí i l’espanyol. Bàsicament, me’l vaig poder inventar una mica a la meva manera.

¿El canvi de ‘look’ a rossa el requeria el personatge o la nova imatge es deu a altres motius?

Això també ho vaig proposar jo. ¡Crec que tenia ganes de posar-me rossa i en vaig veure l’ocasió! El personatge és fort, potent, amb caràcter, porta tota la sèrie, i a la directora i a mi ens venia de gust que es veiés molt diferent. Vam fer la proposta de tenyir-me el cabell de platí i va agradar.

La Sou és bastant contradictòria: tot just començar la sèrie afirma que li agrada estar amb gent, però quan està envoltada de persones es troba molt aïllada.

Però jo crec que això passa molt: tenir una faceta molt sociable, de molt hedonisme, del plaer superficial i, d’altra banda, tenir un punt gairebé antisocial, de necessitar tornar a un mateix per connectar. Per mi, aquesta veu en ‘off’ que narra tota la sèrie seria com la consciència que està parlant en els moments de més connexió que ella té, ja sigui conscient o inconscient. Als primers capítols és quan més es veu aquesta part frívola, superficial, capritxosa, irreverent i irresponsable de la Sou. No és un personatge fàcil de portar, perquè està molt acostumada que les coses es facin a la seva manera i a sortir-se’n amb la seva, té molt poca paciència i poca capacitat de frustració. Però té bon cor i, sobretot, un passat de molt dolor, d’abandonament. Per mi, el viatge de ‘Limbo’ és el camí de la Sou entrant en contacte amb aquestes ferides i aprenent a guarir-les i, a través d’això, conèixer-se a si mateixa, a la seva família i trobar el seu lloc.

Fa la sensació que la Sou està molt perduda.

Està molt perduda, el que passa és que no ho sap. El tema de la falta de consciència d’un mateix passa molt en la vida. Els processos interns estan passant en siguem conscients o no, i el problema que no en siguem conscients és que llavors es poden apoderar de tu i tu vas d’aquí cap allà sense saber-ho, creient que ets qui pren les decisions, però realment no és així. Per això soc tan fan de la teràpia, soc molt friqui amb tot aquest tema. Crec que tothom hauria de fer teràpia. Jo faig teràpia com a esport, perquè em sembla que l’autoconeixement és apassionant i molt necessari per aprendre a ser més feliços. Si no, tenim uns mecanismes que de seguida et poden jugar males passades i boicotejar-te. La Sofia n’està plena.

La relació d’amor-odi de la Sou amb el seu pare, que acaba de morir, és un dels puntals de la sèrie. Crida molt l’atenció.

Durant tota la sèrie es va revelant una mica quin és aquell passat i quines són les ferides de la Sou. La relació amb el seu pare i els seus germans és complexa, perquè hi ha hagut ferides profundes. El fet que la Sou, als 12 anys, se’n vagi a viure a Madrid i s’hi quedi no és una decisió pròpia... Llavors, quan un no té la voluntat d’obrir una mica la capsa de Pandora, vas posant pedaços i vas camuflant aquestes ferides com pots com a mecanisme de supervivència, però aquest dolor i aquest rancor hi segueix sent, i la manera de poder guarir-los és arremangar-te i ficar-te al fang.

¿El personatge estava escrit per a vostè o la van elegir per càsting?

Aquí no vaig haver de fer-ne i ho vaig agrair enormement, perquè odio els càstings, com tots els actors.

Notícies relacionades

Hopkins, emperador de Roma

Campanades a Noruega

Disney+ confia en la sèrie, perquè ja estan rodant la segona temporada abans que se n’hagi estrenat la primera. Una cosa no molt habitual en aquests temps...

Hi han apostat fort. És un molt bon senyal que el que han vist en aquesta primera temporada els ha agradat prou com per apostar per una segona sense haver-se estrenat.