La crítica de Monegal: Busca milionaris, però s’oblida dels de la tele

La veritat és que després de molt caminar, micròfon en mà i seguit per una càmera, resulta que no va trobar a penes ningú que es declarés milionari. Fins que de sobte va veure un bonic vehicle estacionat i va exclamar: «¡Això és un Tesla! ¡Hi ha d’haver un ric per aquí a prop!». I es va asseure a esperar fins que va arribar el propietari, un senyor gallec, d’avançada edat, que es va declarar ‘riquiño’; i poca cosa més va donar de si aquella trobada sobre la marxa.

Home, jo crec que Isma Juárez, per trobar criatures molt riques i adinerades, ho tenia molt més fàcil si s’hagués assegut a esperar simplement a l’entrada d’on treballa, els grans imperis televisius, Mediaset o Atresmedia posem per cas. També davant productores televisives importants. Allà hauria trobat de seguida directors de cadena, presentadors estrella, productors d’alt rang, directius molt principals..., gent amb ingressos fabulosos que viuen en mansions bàrbares, que hagués pogut entrevistar, còmodament, sense gairebé haver de desplaçar-se de la seva zona de treball.

Que jo sàpiga tenir diners no és un crim si s’han obtingut honestament. Però és molt curiós –i molt hipòcrita– això que fa la tele quan vol muntar un reportatget sobre milionaris: mai recorda els que hi ha en el seu propi hàbitat. Mai ensenya, ni va a la caça, dels acabalats de la mateixa cadena, o de les cadenes rivals, o del negoci audiovisual.

Notícies relacionades

Gala dels premis Gaudí

Andreu Buenafuente, fitxatge sorpresa d’RTVE

En aquest món del ‘business’ televisiu hi ha com una espècie d’‘omertà’ malaltissa, com un silenci cínic i opac. ¡Busquem els rics però molt de compte amb enfocar els del nostre propi tinglado! O si prefereixen, en forma d’adagi farisaic: ‘Entre bombers no ens trepitgem la manguera’.

I és clar, al pobre reporter volant resulta que l’envien a Pozuelo, i s’atura davant un Tesla creient que ha trobat Elon Musk. Treure càmeres a la recerca de rics, i a sobre ocultant els que tens a casa, no és un exercici ni ‘progre’ ni sarcàstic. És una farsa.