Jorge Javier Vázquez: «Necessito ficar-me en un bassal de tant en tant per animar-me»

-Fa 25 anys que s’exhibeix a la tele. ¿Per què ha volgut fer ara aquest ‘striptease’ tan íntim i personal?

-Als seus diaris, Rafael Chirbes reprodueix una conversa que va mantenir amb Carmen Martín Gaite, que és la meva autora preferida, en la qual ella li va dir una frase amb què m’identifico molt: ‘Escrivim per sortir nets d’experiències atroces’.

-¿Ve de viure una experiència atroç? ¿Es refereix a l’ictus, a la pandèmia...?

-De l’ictus gairebé no me’n vaig assabentar, perquè em va agafar ballant borratxo en una discoteca del Marroc. Quan vaig despertar, la meva vida va continuar igual, tret que al cap de poc em van diagnosticar una depressió lleu. Me la vaig tractar amb teràpia i Prozac, que em van deixar una placidesa brutal. La pandèmia la vaig portar bé, perquè la vaig passar treballant. La postpandèmia va ser pitjor, però el que em va convertir en un ésser inert incapaç de sentir, plorar o emocionar-se va ser la mort de Mila Ximénez. En realitat, aquest llibre sorgeix de la meva decisió d’acudir a un centre d’addiccions.

-¿Com hi va arribar?

-Durant tota la meva vida m’he preguntat si era alcohòlic. Vaig començar a beure als 20 anys per sortir per bars d’ambient a Barcelona i superar la por. Durant molt temps vaig associar l’alcohol a lligar. Després vaig començar a enllaçar feines exigents i beure es va convertir en una vàlvula d’escapament per calmar l’ansietat. He begut molt durant molts anys i m’ho he passat molt bé emborratxant-me, fins que l’alcohol em va començar a controlar, i no jo a l’acohol, i va deixar de ser divertit. Un dia, després d’una ressaca descomunal, vaig decidir trucar a un centre d’addiccions. Quan vaig donar el meu nom, van pensar que era una broma.

-¿Què va descobrir en aquest lloc?

-Que tinc comportaments d’addicte. Saber-ho em dona molta tranquil·litat, perquè així sé a què m’enfronto i he pogut identificar els efectes que causa en mi. Em fa ser una persona inconformista, intolerant i incapaç d’acceptar la realitat. També he descobert que no només t’enganxes a substàncies. Una de les meves addiccions més grans durant anys ha sigut la feina. A la meva família solia dir-los: la feina em matarà. Ara entenc que aquella addicció no em deixava viure.

-¿En què l’ha canviat saber que té comportaments d’addicte?

-Ara sé quan estic en perill i quins hàbits he d’evitar per posar-me fora de perill. Per exemple, des del juliol que no provo l’alcohol ni el sexe per indicació de la meva psicòloga, perquè m’hi relacionava de manera addictiva. M’he ficat al llit amb tanta gent que no m’agradava, només perquè anava borratxo... Vaig convertir el sexe i l’alcohol en una vàlvula d’escapament per alleujar l’ansietat.

-¿Com és la seva vida ara?

-Abans tenia associada la idea de la pau a la mort en vida. Ara em sembla un estat desitjable. M’aixeco a les sis del matí, em faig el meu cafè, saludo el meu burro Fortunato i els meus gossos, llegeixo la premsa... Quan estàs absolutament sobri, sembla que la vida et parla. Sento que he recuperat lucidesa. He viscut molts anys anestesiat i angoixat, dies sencers tancat a casa meva perquè em feia por sortir i perdre’m; temia que em fessin fotos en determinats estats. Em moria de pensar que la meva família pogués veure’m així.

-Aquestes qüestions, i moltes altres que relata al seu llibre, són molt íntimes. ¿Per què ha decidit airejar-les als quatre vents?

-Perquè em fa bé explicar-ho i perquè, després de tants anys d’exhibició pública, tinc la sensació que ningú em coneix, ni tan sols la meva família. M’he passat molt temps demanant perdó.

-¿Té aquesta impressió? No sembla algú que estigui a la defensiva o que acostumi a callar quan li fan retrets.

-I a partir d’ara encara callaré menys. Als meus 52 anys, l’únic que em queda és el compromís personal i ser honest amb mi. Conec els meus defectes, però també sé que soc un dels millors comunicadors d’Espanya. Francino va dir en una entrevista que la tele que faig li sembla repugnant i li vaig contestar amb un fil de Twitter en el qual em vaig quedar a gust. Quan ho va llegir Alberto Díaz, el meu director, em va enviar una foto d’unes botes katiuskes.

-¿Les necessita?

-Sí, perquè necessito ficar-me en un bassal de tant en tant per animar-me. No suporto aquests professionals que passen per la tele sense deixar empremta. Noi, per a això, queda’t a casa. Ens hem tornat avorrits i em nego a ser un més. Si et dediques a això, has de donar una miqueta de fantasia i diversió. No concebo treballar a la tele i no donar la nota.

-De vegades protagonitza polèmiques extratelevisives, com les relacionades amb la política. ¿Per què s’hi implica amb tanta vehemència?

-I ho faria més, però tampoc vull abusar de la meva posició. Prenc partit perquè crec que en aquest país estan passant coses inconcebibles. Em sembla molt perillós que certs companys donin veu a gent que es dedica a propagar odi o que encenguis la tele i vegis tertulians que menteixen deliberadament. A ‘Sálvame’ discutim de coses intranscendents, però l’odi que s’aboca en aquests programes acaba calant en la gent i la legitima per fer qualsevol cosa. Un dia ho lamentarem.

-El seu nom va sonar com a possible candidat a l’alcaldia de Madrid. ¿L’han temptat alguna vegada per passar-se a la política?

-No, i si ho fessin, mai acceptaria. No és la meva feina, no controlo absolutament res de política i no crec que sigui honest per part de ningú aprofitar-se de la seva popularitat per aconseguir una cosa tan important com un càrrec públic.

-‘Sálvame’ ha caigut en audiència. ¿Ha pensat en la possibilitat que el cancel·lin?

-Mentiria si digués que no he fet números per calcular la meva liquidació, i escolta, no està gens malament. Si haguéssim de deixar-ho, doncs què hi farem, però espero que segueixi. Fa 14 anys que parlem moltes tardes de res. Té molt mèrit.

Notícies relacionades

¿Un programa o un pòdcast?

De res, Twitter

-¿On es veu d’aquí cinc anys?

-Els que ens dediquem a això estem sempre fantasiejant amb la retirada, però després hi ha una cosa que ens anima a quedar-nos. En aquest moment em ve de gust seguir, perquè la feina ja no em mata i disfruto amb el que faig. Però tampoc vull ser aquí tota la vida, que hi ha moltes coses per fer i molt món per descobrir. Ara mateix, el que més desitjo és una alba, un llit i un cos al costat del meu.