La crítica de Monegal: 40 anys de ràdio al maleter d’un Seat 131

Meditable sornegueria, la de Cuní. Jo crec que el que li fa falta a aquesta emissora és un museu de cera que immortalitzi les seves figures. Amb la particular paradoxa que és una cera que segueix ben viva, molts triomfant en altres àmbits de la radiofonia. Cuní (avui a la SER) li recordava a Basté (avui a RAC1): «Teníem un principi molt clar: tot allò que es deia en castellà també es podia explicar en català». Efectivament. El tremend va venir anys després, quan l’explicació va deixar de ser explicació i va passar a ser la construcció d’un relat imaginatiu. Com va apuntar Toni Clapés (una altra figura que tampoc és ja en aquesta emissora): «Prefereixo dir ‘bueno’ (en lloc de ‘be’) perquè s’incorpori més gent. No com si fóssim una secta on som nosaltres i no entra ningú més». 

Notícies relacionades

Gala dels premis Gaudí

Andreu Buenafuente, fitxatge sorpresa d’RTVE

Segons el meu parer, l’arrencada del relat imaginari va assolir la seva esplendor quan Mònica Terribas va adaptar el crit de guerra almogàver (‘¡Desperta, ferro!’) i el va transformar en «¡Desperta, Catalunya!». La mateixa Terribas va comentar en aquest documental: «La clau és generar en la societat la necessitat d’estar informada». ¡Ah! Si tinguéssim ganes i temps, podríem analitzar el que és informació i el que ha sigut pura doctrina. S’ha pretès en aquest documental fusionar la glòria del passat amb la situació d’avui dia. Vista l’evolució de les audiències, el passat és una cimera que els actuals ‘xerpes’ de l’emissora miren des d’un altiplà bastant més baixet. M’ha agradat que en el repàs dels programes de més èxit hi hagi participat Manel Fuentes. Va haver d’abandonar l’emissora el 2013, amb sonora ‘trencadissa’, i no obstant els va dedicar paraules de carinyo. Hi haurien d’haver convidat també Carles Cuní, a qui van arrabassar el 1996 la seva mítica ‘Nit dels ignorants’. Es constata que si no entrem en detalls, tota festa d’aniversari és magnífica.

L’actual rumb d’aquesta emissora, en sintonia amb la seva empresa matriu CCMA, jo crec que l’han marcat bé la parella d’humoristes de trinxera Peyu i Jair Domínguez, quan deien: «Jo si tornés a néixer escolliria ser espanyol». Ànim. Més es va perdre a Cuba.