La crítica de Monegal: Pedro Sánchez, crític de tele

No ens hauria d’estranyar aquest frenesí televisiu: atesa la proximitat electoral és lògic que Sánchez, pel que l’hi va, premi l’accelerador. Legítima estratègia: cadascú s’activa com creu més convenient. La gran novetat de la trobada amb Évole ha sigut que el president del Govern s’ha transformat en crític de tele. Quan se li va preguntar per què no ha concedit entrevistes, en els últims quatre anys, a Ana Rosa Quintana (Telecinco) o a Vicente Vallés (A-3 TV), va contestar: «He avaluat malament la força corrosiva que s’ha anat propagant en aquests mitjans de comunicació». Va ampliar després el qualificatiu ‘corrosiu’ i en va afegir quatre més («mentides», «manipulació», «maldat» i «verí»),

Va advertir també que en un programa matinal, i un altre d’entreteniment a la nit –en una importantíssima cadena– «no hi ha mirades progressistes», és a dir, hi ha mirades retrògrades. No va donar noms, però no va fer falta, el mateix Évole va deduir que parlava d’Ana Rosa Quintana i Pablo Motos. És curiós, sobre J.J. Vázquez, l’anàlisi de Sánchez va ser diferent. Va dir que se solen trucar per telèfon, que «és un monstre de la televisió», i va rubricar amb èmfasi; «¡És una persona progressista, compromesa!».

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

En canvi, va aclarir que amb Ana Rosa no es truquen ni res, però que anirà al seu programa, i també al de Motos, perquè «he de punxar aquesta bombolla de mentides, maldats i manipulacions». Interessant: el president i candidat a la reelecció abraça la crítica de tele. ¡Ah! Sempre que un polític es posa a analitzar la tele, sol derrapar enormement. No és el seu fort. Per ser crític de tele cal veure molta tele. I ells no en veuen. Es queden amb una frase que els passen («aquest és un programa de rojos i maricons», per exemple) i els entra un confort molt comprensible, però desconeixen quin tipus de tele fabriquen aquests que diuen ser la mar de ‘rojos’. Cada un és el que fa, no el que diu que és. 

Tot això dibuixa un panorama trist. Platós amics i enemics, programes progressistes i verinosos. És el que té haver transformat bona part del periodisme en activisme. Al servei d’uns. Al servei d’altres.