La crítica de Monegal: «Deixeu en pau Pedro Sánchez, ¡que està a gust!»

Davant seu, Pedro Sánchez assentia: «¡Jo estic bé!». I Ana Rosa va rematar aquell instant televisiu: «Doncs ja està, que el deixin en pau. ¡És que els seus m’estan apressant!». O sigui, passada més d’una hora, els assessors de Sánchez pel que sembla reclamaven entre bambolines que acabés l’entrevista. ¡Ah! Va ser un moment televisiu il·lustratiu: malgrat que l’entrevista va ser dureta –al ‘TN migdia’ de TV-3 l’acaben de qualificar com «el plató de TV on més se l’ha atacat (..) l’espai més hostil a la seva figura»– malgrat que aquesta trobada amb Ana Rosa va ser, en efecte, ben diferent de l’alegre i entretinguda visita de Sánchez a ‘El intermedio’ l’altre dia, la veritat és que després de 60 minuts Sánchez semblava molt més còmode, o molt menys incòmode, del que podíem suposar al principi.

Hi ha hagut fins i tot cops compartits de disfrutable ironia, com quan Ana Rosa, amb sornegueria, li deia: bé, a partir del dia 23 li quedarà almenys el consol de continuar de president en funcions uns quants dies. I Sánchez, també amb la seva sornegueria a punt, va contestar: «Sí, uns quants dies preparant-me per a la investidura».

Notícies relacionades

Déus paralímpics

Colossos de ‘Pasapalabra’

El tremend d’aquesta entrevista ha sigut al principi. Quan estant Sánchez ja assegut a la butaca, de cos present, han procedit a passar el retrat audiovisual que el programa havia preparat. Són aquests dos o tres minuts editats, que pretenen ser una semblança videogràfica immediatament abans de l’entrevista. Ha sigut un treball conscienciós, i alhora tremebund. Deien: «Un lustre amb Sánchez fent malabars, fent batzegades, intentant disfressar, canviant d’opinió, i amb una societat que de moment li està donant l’esquena».

I afegien: Podem li feia perdre el son i els va ficar en el Govern; amb Bildu no pactaria, i va pactar; ha indultat els independentistes colpistes; ha reduït les penes als violadors, ¡i ataca la pluralitat dels mitjans! ¡Ahh! Aquesta arrencada no ha sigut una semblança, ha sigut una gàbia de ‘lluita vale tudo’. Ana Rosa anava vestida de blanc impecable, indumentària neutral, això sí.