Elena Furiase: «He viscut l’èxit, però també he hagut de demanar ajuda perquè no em sortia feina»

Elena Furiase (Madrid, 1988) va despuntar amb ‘El internado’, on va rodar la seva primera seqüència amb la seva mare, Lolita Flores, tot i que recorda que en la seva professió ha viscut moments d’alts i baixos, amb èpoques d’èxit i d’altres en què no sonava el telèfon. Ara està encantada amb el seu personatge a la nova sèrie de Telecinco ‘Mía es la venganza’, la ficció protagonitzada per Lydia Bosch en què interpreta Lucía, una fisioterapeuta cega.

Lucía és un personatge diferent de tots els que havia fet. ¿Això va ser el que més li va agradar d’ella? 

És un personatge molt diferent perquè és cega, així que és la que més m’ha tret de la meva zona de confort. Ho estic fent amb tot el carinyo i el respecte a les persones que no poden veure-hi.

¿Com es va preparar? 

Sempre he tingut por de quedar-me cega i des de petita he fet coses amb els ulls tancats, com si no hi veiés. Així que quan em van trucar per fer el càsting i el meu representant em va preguntar amb qui em volia preparar, li vaig respondre que jo m’havia preparat des de sempre. Després, quan em van agafar, la productora em va posar en contacte amb un fisioterapeuta cec de Móstoles, Juan. Vaig parlar amb ell, vaig veure com es movia, com se sentia, com veia la vida... Juan em deia que la vista el distrauria de moltes coses. Va ser una teràpia per a mi. Lucía té molt d’ell.

¿Ha sigut una gran responsabilitat interpretar un personatge d’invident?

Hi ha una responsabilitat que va acompanyada de por i de vergonya, perquè la crítica sempre és present i possiblement, qui convisqui molt amb cecs, potser veu carències en mi. Espero que la gent empatitzi i almenys vegi Lucía, no Elena Furiase. A més, hi ha una responsabilitat social perquè parlem d’una sèrie que és molt inclusiva, que parla molt dels diferents gèneres, de la bisexualitat, de l’homosexualitat... Que apareguin aquests temes en una sèrie diària quan abans només ho representava un personatge i, a més, estava una mica tapat, dona certa responsabilitat.

Diu que en la seva professió ha viscut l’èxit i l’abandonament.

Potser no he utilitzat la paraula correcta. He viscut l’èxit, quan el mòbil treu fum, però també èpoques en què no m’han trucat, mesos intentant sobreviure, demanant ajuda a familiars o amics perquè no em sortia feina o el que sortia em donava per cobrir mínims. Crec que és necessari viure aquests moments perquè aprens com és el nostre negoci i com funcionen les pujades i baixades, que un dia estem al pic de l’onada i al següent l’onada et rebolca i cal remuntar. Això et fa veure que no sempre has d’esperar que arribi el projecte desitjat. Has d’anar agafant el que et van oferint, sempre que estigui dins dels teus valors. Si deixes passar moltes coses potser arriba un moment en què passen de tu.

El seu primer èxit va ser ‘El internado’. ¿Li hauria agradat participar en el ‘reboot’ que n’ha emès Amazon Prime?

M’hauria encantat. Quan me’n vaig assabentar, vaig parlar amb la productora i em van comentar que Blanca [Suárez] i Yon [González] farien un petit ‘cameo’ al primer episodi, però que no sortiria ningú dels d’abans. Vaig veure’n la primera temporada i em va agradar. No tenia gaire a veure amb el primer ‘Internado’, per això no van voler ficar ningú amb un personatge fix. Però també hauria sigut una manera bonica d’atrapar el públic de la sèrie original.

‘El internado’ va ser també el primer treball d’Ana de Armas, que aquest any ha estat nominada a l’Oscar per ‘Blonde’.

¡És molt fort! Ana ha hagut de fer molts sacrificis per arribar on ha arribat. Per a molta gent serà un al·licient perquè pensaran: «si ella ho ha aconseguit, ¿per què jo no?» És molt bonic el que està aconseguint i, sobretot, que continua sent ella mateixa.

Notícies relacionades

¿Un programa o un pòdcast?

De res, Twitter

Avui es pot triomfar arreu del món estant a Espanya, com ha demostrat ‘La casa de papel’. ¿Però vostè hauria fet aquest sacrifici d’anar-se’n a Hollywood?

Pot ser. El que passa és que soc una persona que m’he sentit sempre molt arrelada al meu país, a la meva ciutat, a la meva gent, a la meva família... M’hauria agradat prendre aquesta decisió i anar-me’n, però si no ho vaig fer va ser perquè potser no ho vaig sentir. Crec que hauria patit molt sentint-me sola. ¡Si quan em vaig independitzar trobava molt a faltar la meva família! No descarto la possibilitat de poder treballar allà en algun moment, seria un somni, però ara que he format la meva família, que tinc feina al meu país i que puc viure del que m’agrada, no ho necessito. No sé si ho deixaria tot i me n’aniria.