La crítica de Monegal: El rostre de Rosalía esculpit a la muntanya de Montserrat

La base sobre la qual treballa l’habilíssim Fontseca és que partint d’una premissa falsa, inversemblant, i utilitzant sense escrúpols els potents mecanismes televisius, es pot crear una història, un relat, que l’audiència s’empassarà com si fos verídic. Fins ara, dels falsos documentals de Fontseca el que més ens ha agradat a casa és el que té com a protagonista Rosalía. Resulta que aquesta artista vol tenir una monumental escultura del seu rostre esculpida a la serralada de Montserrat, a la imponent i emblemàtica pedra Cavall Bernat, per quedar immortalitzada pels segles dels segles. O sigui, com els rostres dels presidents de la Muntanya Rushmore a Dakota del Sud. El documental ens mostra les negociacions per portar a terme el projecte. Tot és fals, naturalment, ni Rosalía en sap res, i els personatges són actors, però la versemblança és absoluta. Ha sigut deliciós veure un virtuós benedictí, monjo de Montserrat –naturalment fals– patint davant el tremend dubte de si la imatge de Rosalía suposaria un afront per a la Moreneta o un benefici per al monestir. Al final el factor humà pot més i hi dona el vistiplau a canvi de 8 milions d’euros. «¡Per a l’Escolania!» advertia amb una il·lusió molt bonica.

Notícies relacionades

La crítica de Monegal: Xiripa al billar, la carambola Waterloo

La crítica de Monegal: ‘Grand Prix’, nostàlgia d’un parc juràssic

Ben mirat, esculpir rostres de reconeguts artistes a la muntanya de Montserrat no seria nociu. El que seria tremend és que algú pretengués esculpir-hi rostres de polítics. ¡Ah! El polític és un tipus de criatura que només pot aspirar, a tot estirar, a Torrelles de Llobregat, o sigui, Catalunya en Miniatura. Aquí el que és iridescent és que si, al final, Fontseca no hagués destapat la broma, ens hauríem empassat, sencera, aquesta roda de molí sobre Rosalía.

He de felicitar aquesta vegada l’actual TV3. Demostren un saníssim sentit de l’humor. I voldria creure que fins i tot un admirable sentit crític sobre si mateixos. Penso en la considerable quantitat de ‘Teoremes del mico’ que han estat fabricant a Sant Joan Despí per impulsar les incomptables rodes de molí del ‘processisme’.