La crítica de Monegal: Quan Bisbal era vocalista de poble, i se’n burlaven

Pablo Motos li va preguntar si era veritat que quan era vocalista d’una modesta orquestra de poble, i actuava en festes locals, resulta que ho passava molt malament i fins i tot li sobrevenien vòmits abans de sortir a actuar. Bisbal no va defugir el tema. Va recordar aquells anys en què treballava en un viver d’Almeria, amb la idea de poder arribar a ser guàrdia forestal, i la música era una activitat de caps de setmana amb l’Orquesta Expresiones, conjunt itinerant. «Passava molta vergonya –va advertir amb sinceritat–. ¡Havia de fer unes coreografies...! Que si el ‘Mambo número 8’, que si ’Paquito el chocolatero’. I els cabronets dels meus amics em seguien per riure’s de mi i petar-se».

Notícies relacionades

Els avantatges i els perills de portar l’esperit de ‘Sálvame’ a TVE: «Són personatges televisius difícils de domar»

‘Pasión y gloria’, a La 2

Mentre Bisbal recordava tot això, a Movistar Plus+, en l’irònic programa ‘Ilustres ignorantes’, l’humorista Ricardo Castella també parlava d’aquells humils combos musicals. Va advertir: «Solien ser molt bons. Però qualsevol moment bo és anterior al 22 d’octubre del 2001, que és quan Bisbal apareix per primera vegada a la tele, a ‘OT’. A partir de llavors en totes aquelles orquestres de poble es va produir un gir radical». ¡Ah! La teoria de Castella és que els modestos combos van arribar a la conclusió que els seus concerts en realitat eren ‘càstings’, amb el públic ple d’observadors enviats per les productores de tele, i que el que calia fer, perquè els agradés, eren cabrioles i salts. «Van començar a creure que passarien d’actuar a Villanueva de la Serena a fabuloses gires per l’Amèrica Llatina». 

Home, és un sarcasme cruel aquest retrat. Fins i tot injust. No és el cas de Bisbal. Però allotja una reflexió meditable. Quan un cantant incipient, no consolidat, que ni tan sols sap si vol ser cantant, se submergeix a la tele perquè el transformin en estrella, la maquinària televisiva el modela d’acord amb dos paràmetres: el xou audiovisual i la tendència comercial. A Miami viuen un parell de productors que manegen i influeixen en tal quantitat d’escenaris, platós, i cases discogràfiques que fabriquen ‘estrelles’ seguint esquemes predeterminats. Ajuda molt l’eufòrica infantilització, acrítica, global, del personal clientelar.