Tu i jo som tres
La crítica de Monegal: paràbola del negre que es feia fotos amb nens blancs

Apareix de tant en tant a ‘El intermedio’ (La Sexta) el còmic i actor senegalès Lamine Thior, que fa anys que resideix a Andalusia. Ens fa uns esquetxos, en aparença humorístics, que en realitat són paràboles afilades. És a dir, a partir d’un succés, fingit o real, arribar per elevació a una veritat o ensenyament profund.
L’altre dia ens va parlar d’una espècie molt habitual els mesos d’estiu: els ‘volunturistes’. Ens explicava que són criatures blanques, occidentals, que de sobte tenen un rampell de ‘solidaritat’ i passen uns dies, de vegades un cap de setmana llarg, a l’Àfrica, a veure els negrets més desgraciats. Lamine va explicar que és un tipus de turisme a l’alça que practica el viatge exòtic fent un ‘tour’ per algunes oenagés i en el qual el més important és aconseguir fotos amb els nens, moltes fotos amb molts negrets, i pujar-les immediatament a TikTok o Instagram. S’hi afegeixen comentaris sensibles i emotius de l’estil: «He estat visitant un orfenat de negrets i aquests nens m’han ensenyat més a mi que jo a ells. ¡Són tan feliços amb tan poc!», i pietosos comentaris similars. A aquests ‘volunturistes’ els entra un gran confort existencial. Se senten per uns dies com formidables salvadors blancs.
Notícies relacionadesI Lamine es preguntava: «¿Què passaria si el ‘volunturista’ fos negre i es dediqués a recórrer Europa fent-se fotos amb nens blancs que no coneix de res?». ¡Ah! El ‘tour’ imaginari de Lamine, un negre adult, recorrent Europa i pujant a la xarxa moltes fotos abraçat a desconeguts i bonics nens rossos i blancs, acaba amb un increïble balanç. La policia el deté, el tomba de cap per avall, li posa els grillons i se l’emporta a una masmorra de la comissaria més pròxima.
Aquesta paràbola que ens ha construït Lamine Thior, a més de fer-nos pensar, té un valor afegit: provoca incomoditat en l’audiència blanca que l’estem observant. És la mirada de la ‘negritud’, un prisma lúcid que entronca amb l’esperit del polític i escriptor martiniquès Aimé Césaire, o aquell altre senegalès, tan principal, Léopold Sédar Senghor. Els vaig conèixer a través dels escrits del catedràtic i gran internacionalista Roberto Mesa ,els llibres del qual mitigaven la meva ignorància i dels quals avui ja ningú parla, sumits tots en l’eufòric sifó d’una televisió que fa, de la seva mediocritat, estendard.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Barcelonejant Així és el jardí viral de Barcelona amb més de 200.000 flors
- Districte de Ciutat Vella El tràfic de fàrmacs per crear la ‘droga dels pobres’ s’expandeix a la zona més vulnerable de Barcelona
- A les 40 setmanes L’alcalde de Girona Lluc Salellas anuncia la mort del seu fill no nat «de manera inesperada»
- La lliga de campions Adeu, Champions; ‘ciao’, Ancelotti
- L’anàlisi La remuntada mai va ser real
- Pèls de punta Gonzalo Bernardos adverteix del "festival" immobiliari que ve: "L'habitatge de compra es posarà molt car..."
- Futbol Noves imatges del Camp Nou: així serà com quedarà l’estadi
- Antiimmigració als EUA Alerta per la retirada de visats universitaris estrangers als EUA: «Sembla que aprofiten qualsevol oportunitat per deportar-nos»
- Primers exemplars protegits de la comarca Així són els quatre arbres del Jardí Botànic Històric de Barcelona declarats ‘monumentals’ per la Generalitat
- Propostes per a la Diada Deu llibres que acaben de ser (o seran aviat) sèrie: recomanacions per a Sant Jordi