La crítica de Monegal: paràbola del negre que es feia fotos amb nens blancs

L’altre dia ens va parlar d’una espècie molt habitual els mesos d’estiu: els ‘volunturistes’. Ens explicava que són criatures blanques, occidentals, que de sobte tenen un rampell de ‘solidaritat’ i passen uns dies, de vegades un cap de setmana llarg, a l’Àfrica, a veure els negrets més desgraciats. Lamine va explicar que és un tipus de turisme a l’alça que practica el viatge exòtic fent un ‘tour’ per algunes oenagés i en el qual el més important és aconseguir fotos amb els nens, moltes fotos amb molts negrets, i pujar-les immediatament a TikTok o Instagram. S’hi afegeixen comentaris sensibles i emotius de l’estil: «He estat visitant un orfenat de negrets i aquests nens m’han ensenyat més a mi que jo a ells. ¡Són tan feliços amb tan poc!», i pietosos comentaris similars. A aquests ‘volunturistes’ els entra un gran confort existencial. Se senten per uns dies com formidables salvadors blancs.

Notícies relacionades

Les 10 sèries que no et pots perdre aquest febrer

¿Com serà la tele del futur?

I Lamine es preguntava: «¿Què passaria si el ‘volunturista’ fos negre i es dediqués a recórrer Europa fent-se fotos amb nens blancs que no coneix de res?». ¡Ah! El ‘tour’ imaginari de Lamine, un negre adult, recorrent Europa i pujant a la xarxa moltes fotos abraçat a desconeguts i bonics nens rossos i blancs, acaba amb un increïble balanç. La policia el deté, el tomba de cap per avall, li posa els grillons i se l’emporta a una masmorra de la comissaria més pròxima. 

Aquesta paràbola que ens ha construït Lamine Thior, a més de fer-nos pensar, té un valor afegit: provoca incomoditat en l’audiència blanca que l’estem observant. És la mirada de la ‘negritud’, un prisma lúcid que entronca amb l’esperit del polític i escriptor martiniquès Aimé Césaire, o aquell altre senegalès, tan principal, Léopold Sédar Senghor. Els vaig conèixer a través dels escrits del catedràtic i gran internacionalista Roberto Mesa ,els llibres del qual mitigaven la meva ignorància i dels quals avui ja ningú parla, sumits tots en l’eufòric sifó d’una televisió que fa, de la seva mediocritat, estendard.