La crítica de Monegal: paràbola del negre que es feia fotos amb nens blancs

L’altre dia ens va parlar d’una espècie molt habitual els mesos d’estiu: els ‘volunturistes’. Ens explicava que són criatures blanques, occidentals, que de sobte tenen un rampell de ‘solidaritat’ i passen uns dies, de vegades un cap de setmana llarg, a l’Àfrica, a veure els negrets més desgraciats. Lamine va explicar que és un tipus de turisme a l’alça que practica el viatge exòtic fent un ‘tour’ per algunes oenagés i en el qual el més important és aconseguir fotos amb els nens, moltes fotos amb molts negrets, i pujar-les immediatament a TikTok o Instagram. S’hi afegeixen comentaris sensibles i emotius de l’estil: «He estat visitant un orfenat de negrets i aquests nens m’han ensenyat més a mi que jo a ells. ¡Són tan feliços amb tan poc!», i pietosos comentaris similars. A aquests ‘volunturistes’ els entra un gran confort existencial. Se senten per uns dies com formidables salvadors blancs.

Notícies relacionades

‘Pasión y gloria’, a La 2

Explicar i ensenyar el que passa

I Lamine es preguntava: «¿Què passaria si el ‘volunturista’ fos negre i es dediqués a recórrer Europa fent-se fotos amb nens blancs que no coneix de res?». ¡Ah! El ‘tour’ imaginari de Lamine, un negre adult, recorrent Europa i pujant a la xarxa moltes fotos abraçat a desconeguts i bonics nens rossos i blancs, acaba amb un increïble balanç. La policia el deté, el tomba de cap per avall, li posa els grillons i se l’emporta a una masmorra de la comissaria més pròxima. 

Aquesta paràbola que ens ha construït Lamine Thior, a més de fer-nos pensar, té un valor afegit: provoca incomoditat en l’audiència blanca que l’estem observant. És la mirada de la ‘negritud’, un prisma lúcid que entronca amb l’esperit del polític i escriptor martiniquès Aimé Césaire, o aquell altre senegalès, tan principal, Léopold Sédar Senghor. Els vaig conèixer a través dels escrits del catedràtic i gran internacionalista Roberto Mesa ,els llibres del qual mitigaven la meva ignorància i dels quals avui ja ningú parla, sumits tots en l’eufòric sifó d’una televisió que fa, de la seva mediocritat, estendard.